'F' de federalisme... i de fatiga
Vet aquí que, ara, el federalisme no li acaba d'agradar a la senyora Chacón (aquella que parodien al Polònia ; que quan li parlen de Catalunya pregunta: " ¿Cata... qué? "). A veure si ho entenem correctament: una persona d'un partit, el PSC, es presenta com a candidata d'un altre partit, el PSOE. No havíem quedat que eren dos partits diferents? Doncs bé, com que no n'hi ha prou, la senyora Chacón escenifica tot aquest teatret en un acte fora del seu (?) país i dels límits territorials del seu (?) partit (?). I tot això els mitjans catalans ("analistes polítics", tertulians, etc.) s'ho prenen seriosament i en prime time . Esclar que són els mateixos que van intentar indignar la població catalana quan el senyor Guerra va manifestar quatre obvietats sobre tota aquesta enorme xarlotada. Realment, n'hi ha per sucar-hi melindros. Qualsevol observador extern que contempli l'espectacle arribarà a l'encertada conclusió que el problema dels catalans és que som una miqueta curts de gambals.
Precisament, una de les pífies dels redactors de la Constitució espanyola va consistir a voler projectar un cert federalisme sobre el territori espanyol. És cert que els ponents van pretendre marcar diferències entre comunitats històriques i regions. Tant cert com que, tan bon punt va començar la dècada dels vuitanta, el PSOE (al qual no li calia dir-se d'Andalusia, perquè tot ell ja ho era, d'andalús) es va carregar aquelles tímides intencions diferenciadores. Va reclamar el dret d'Andalusia a ser també "nacionalitat històrica", encolomant-nos un model de solidaritat financera que ha arruïnat Catalunya. ¿Ha volgut precisament la senyora Chacón presentar la seva estrambòtica candidatura a Andalusia per rememorar l'inici de tan bonic espoli? Sigui com sigui, el caos autonòmic actual té dos responsables: els que van redactar la Constitució espanyola i el PSOE. És just, però, carregar les tintes en els responsables estructurals: els pares de la Constitució. Perquè no entendre que federalisme i mediterranisme són realitats antagòniques és no saber quin afer es té entre mans. Un país mediterrani no pot ser federal. Va contra la seva naturalesa. Perquè el federalisme es basa en determinats principis fonamentals que aquí ens hem carregat mitjançant l'exercici de dos vicis perfectament mediterranis.
La tafaneria. El federalisme implica no ficar el nas en els afers d'altres territoris veïns. I menys per practicar la solidaritat de carnestoltes, que tant agrada a determinats elements locals. A cap ciutadà sensat de Boston se li acudirà manifestar-se perquè Califòrnia aboleixi la pena de mort. Aquí per molt menys organitzem una concentració perquè, com que som moralment superiors, volem que els altres apliquin el que nosaltres considerem veritats universals. Per tant, la xafarderia i la barra mediterrànies res tenen a veure amb l'escrupolós respecte democràtic i formalitat que planteja el federalisme. Respecte pel que altres territoris han decidit, i que pot ser que a nosaltres ens sembli inconvenient.
L'enveja indolent. Han calgut la crisi i el malbaratament per part de les administracions públiques perquè alguns catalans hagin deixat de practicar el botiflerisme passiu i s'adonin que la solidaritat financera respecte a la resta d'Espanya anorreava el país -encara que beneficiava la butxaca dels amants del puente aéreo -. Els darrers trenta anys, Catalunya ha sofert un retrocés empresarial com mai l'havia patit des de la Revolució Industrial. I en elegir Andalusia per presentar la seva candidatura fa la sensació que la senyora Chacón hagi volgut llançar un missatge tranquil·litzador: "No us amoïneu. L'espoli de Catalunya, que el meu admirat Felipe va posar en marxa, continuarà si jo surto elegida. No patiu per l'aixeta, que a aquells els conec bé i no tenen dallonses..."
I si bé ja fatiga prou que alguns dirigents socialistes de la provincial catalana pretenguin començar altra volta amb la cançoneta del federalisme, encara fatiga més que els mitjans de comunicació catalans se'n facin ressò. Sisplau: no ens maregin més amb aquest tema. Ni tampoc amb l'enxaneta que vol enfilar-se fins a la Moncloa. Apa que no hi ha coses importants al món per informar! I si els col·legues i seguidors de la senyora Chacón s'avorreixen i, com sembla, tenen ganes de revalidar la seva extraterritorialitat -amb accent diferent, esclar-, doncs que la presentin a les primàries de Carolina del Sud. Mirar d'entaforar una hispana a la Casa Blanca és més distret.
