El fenomen dels ni-nis, avantsala d’un elevat atur estructural
En ple debat a l’entorn de les conseqüències de tenir una economia molt dependent del sector turístic, i de descobrir els baixos salaris que produeixen licitacions a la baixa com les d’Aena, ahir Brussel·les va tornar a posar el dit a la ferida espanyola. Les dades de l’Eurostat mostren que, durant els anys de la crisi, només a Xipre ha crescut més el nombre de ni-nis (joves d’entre 20 i 24 anys que ni estudien ni treballen) que a Espanya, on s’ha passat de tenir un 13% de ni-nis el 2006 a un 21% el 2016. La mitjana europea és del 16,7%.
Per països, hi ha una autèntica fractura entre el nord i el sud. Per la part baixa destaquen les xifres d’Holanda (6,9%) i Dinamarca (8,5%), mentre que per la part alta la palma se l’emporten Itàlia (29,1%), Romania (23,6%), Grècia (23%), Bulgària i Xipre (22,7%) i Espanya (21%).
L’atur juvenil sempre ha sigut una assignatura pendent a Espanya: va superar el 50% en plena crisi i ara està situat encara al voltant del 40%, una xifra esgarrifosa que condemna milers de joves a l’emigració o a la inactivitat i la frustració professional. Sembla mentida que amb aquests números sobre la taula no s’hagi produït un pacte d’estat per l’ocupació juvenil i que es mantingui un discurs oficial triomfalista i complaent. La ministra Fátima Báñez va anunciar al juny una ajuda directa als ni-nis de 430 euros lligada a un contracte de “formació i aprenentatge”, un pla que a hores d’ara encara no s’ha concretat.
L’únic cert és que si es vol emprendre de veritat un canvi de model productiu, una promesa que apareix en tots els programes electorals i no s’acaba de fer mai realitat, s’ha de començar per apostar per l’educació i la formació com a veritables palanques transformadores. Si no, estarem condemnats a tenir un elevat atur estructural durant dècades.
En el cas català, aquestes xifres són més matisades, però igualment preocupants. L’aposta per la FP dual i els cicles formatius, seguint el model que tan bons resultats dona a Alemanya, les ajudes a les empreses i la recuperació de la figura de l’aprenent són mesures que han de servir per evitar el perill d’una generació perduda. El teixit econòmic català, on les pimes tenen un paper preponderant, hauria de ser capaç d’oferir una sortida a aquests joves si es fan les coses bé.