Homenatge a Joan Maragall al Palau de la Música Catalana

Fa un any i mig vaig patir un greu accident de cotxe en què gairebé perdo la vida. Era de nit. Anava cap a Sevilla. Una noia se’m va tirar a sobre a gran velocitat en una carretera de doble sentit. Vaig rebre diversos impactes i vaig acabar fora de la carretera, estavellat contra un mur.

Quan vaig tornar a casa, em va passar una cosa estranya. Toco el piano des de petit i componc habitualment. No sé per què, la meva capacitat compositiva es va disparar d’una manera inexplicable. Vaig començar a posar música a poemes dels meus poetes preferits. Vaig compondre cent seixanta cançons en quatre mesos. Mai no m’havia passat res semblant. L’única explicació que hi trobo és que el meu principal inhibidor, la por que la meva música no estigués a l'altura de la meva faceta d’escriptor i economista, es va esvair. Va deixar d’importar-me el què diran.

Un d’aquests poetes va ser Joan Maragall. Amb vint-i-dos anys, en fa trenta-cinc, vaig posar música a L’ametller. Des d’aleshores, res més. Entre l’abril i el maig de l’any passat vaig posar música a cinquanta-dos dels seus poemes. La poesia de Maragall m’ha robat completament el cor. Arrenca els seus poemes d’una manera lleugera, gairebé infantil, amb una innocència que, d’entrada, fa que no hi hagi res que cridi l’atenció. A poc a poc et va conduint cap a un altre lloc, cap a un pensament o un sentiment que un mateix té amagat a l’ànima i, de sobte, et trobes completament subjugat per un simbolisme i una espiritualitat que no tenen equivalent. I no saps on ets. És impressionant el seu poder captivador.

Un descendent de Joan Maragall em va dir que Salman Rushdie havia afirmat que a l’altura de Walt Whitman, en poesia sobre la natura, només hi havia el nostre gran poeta català.

Vaig decidir enregistrar quinze de les cançons a l’estudi de Marc Parrot, cantades per Roger Padullés i al piano, amb els seus arranjaments, el mestre Miquel Ortega. Podeu escoltar l’àlbum a les plataformes de música en estríming (Paraula viva).

Després, vaig aprofundir en la seva vida. La seva biografia em va fascinar. En un reportatge de TV3 s’afirma que Maragall no tenia imaginació. Ell sortia de casa, se n’anava a passejar i en qualsevol detall veia coses que ningú més no podia veure. I les convertia en poesia. Una sensibilitat inusual.

La meva faceta d’escriptor es va interessar per aquells moments quotidians i familiars d’on van sorgir els seus poemes. I vaig pensar que ningú millor que Clara Noble, la que va ser la seva esposa i a qui devem que l’obra de Maragall no hagi caigut en l’oblit, podia narrar-nos aquells moments íntims del poeta.

Vaig escriure'n un diari apòcrif i la gran actriu Sílvia Bel va acceptar declamar-lo al Palau de la Música. És una dramatúrgia sobre el sentir de Clara. Ella sabia que Maragall passaria a la història. Quin paper hi jugava? Com vivia una relació amb un home enamorat, a més d’ella, de la poesia i de la natura? Quins eren els seus sentiments?

El diari ARA ha decidit, en el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, donar suport a aquesta estrena. El 7 de març, amb el jove talent Miquel Esquinas al piano, us esperem amb els seus poemes, la meva música i narració, i aquests grans artistes. Serà la meva posada de llarg a Catalunya com a compositor. Només tinc paraules d’agraïment per a tots els que ho han fet possible, i per a la vida, per donar-me l’oportunitat de tornar a néixer.