Publicitat
Publicitat

Alfonso Guerra o la gran farsa

Existeix la gran política i existeix també aquesta cosa tonta de dir disbarats als mítings i després anar a fer la becaina al Parlament

Sap que el que acabarà passant tard o d’hora és, en bona part, culpa seva. Té por d’acabar ingressant a l’abocador de la història com el pallasset que, sense voler-ho, va precipitar la independència de Catalunya. Perquè aquella rialleta d’home vulgar parlant de raspalls o ribots en relació a l’Estatut del 2006, com si fos en un bar llardós amb serradures a terra, és el detonant real del que s’esdevé ara mateix. Sempre que evoco aquell somrís tan especial, a mig camí entre el cinisme i la violència gestual, penso en aquells dos versos d’ Els segadors: “Endarrere aquesta gent / tan ufana i tan superba”. Sembla escrit expressament pensant en aquest personatge pla: la supèrbia per defecte, l’amenaça com a norma, la vulgaritat com a signe distintiu, com a marca.

La publicació de l’article “ El momento de actuar” a la revista Tiempo, en què apel·lava a la necessitat d’aplicar de manera urgent l’article 155 de la Constitució espanyola, va coincidir amb la mort d’un polític de debò com Helmut Kohl. Fins i tot fent una comparació esquemàtica, sumària, el paral·lelisme entre l’un i l’altre empetiteix encara més el polític andalús. Existeix la gran política i existeix també aquesta cosa tonta de dir disbarats als mítings i després anar a fer la becaina al Parlament. El descrèdit de la política no ha estat res més que el predomini d’aquesta farsa sobre la política de veritat. Guerra, Kohl: dos mons que reben el mateix nom -política- però que, en realitat, no tenen res a veure.

Molts espanyols contraris a la independència de Catalunya entenen que la situació actual deriva, entre altres coses, de la xerrameca agressiva de gent com Guerra

Resulta patético -deia Guerra- contemplar a ese grupo de políticos enredados en la tela de araña de la corrupción, buscando desesperadamente librarse de la Justicia española por un procedimiento insólito, desconectando a Catalunya de España para librarse de la prisión”. Que això ho digui algú que va haver de dimitir com a vicepresident del govern espanyol pel primer gran cas de corrupció de la democràcia espanyola resulta simplement meravellós. Amb aquell argument veterotestamentari segons el qual “Jo no soc el guardià del meu germà”, Alfonso Guerra es va lliurar del pes d’aquesta justícia espanyola a la qual ara apel·la amb tanta vehemència. Juan Guerra, el seu germà i mà dreta a Andalusia, va acabar a la presó i tot, certament; però a ell, malgrat els indicis obvis que el relacionaven amb el cas, no li va passar res. Eren els temps de la majoria absoluta del PSOE a Espanya, i els de la substitució, a Andalusia, de la vella figura del señorito per la del compañero de la agrupación municipal. Tocar-li un pèl de la roba a Alfonso Guerra era simplement inimaginable. L’abril del 1988, per exemple, Guerra estava de vacances (privades) amb la seva família. Com que s’havia format una cua quilomètrica a la frontera amb Portugal, Guerra va trucar al ministeri de Defensa perquè li fessin arribar des de Madrid un avió militar Mystère i així estalviar-se l’enutjós embús de trànsit. ¿Conseqüències d’aquella decisió grotesca, en què la malversació de cabals públics i la prevaricació es donaven la mà amb el menyspreu més absolut per la gent que s’havia d’empassar la cua? Cap ni una. Zero. Eren els temps de la gran impunitat, i Alfonso Guerra tenia dret a noliejar un caça de l’exèrcit de l’aire o a col·locar el seu germà en un despatx de l’administració pública sense que ningú -jutges i fiscals inclosos- digués ni piu. Res comparable, però, a la impunitat infinita en què llavors xipollejava Felipe González.

El text de Guerra a la revista Tiempo, “ El momento de actuar”, té molt de ressentiment però també de temor. Tant si Catalunya acaba sent una república independent com si es transforma en un asteroide, la incontinència verbal de Guerra haurà de pagar un peatge entre els seus correligionaris espanyols, i ell no se’l podrà saltar ordenant que vingui a buscar-lo un Mystère. Entre la majoria d’espanyols que són contraris a la independència de Catalunya n’hi ha molts que, si més no, entenen que la situació actual deriva, entre altres coses, de la xerrameca agressiva de gent com Guerra, pioner en la demagògia jacobina contra l’Estatut del 2006. Pedro Sánchez ho ha entès, però dins del PSOE encara hi ha gent que no. De fet, la candidatura de Susana Díaz tenia molt d’enyorança dels bons temps d’impunitat total, quan a l’Andalusia rural l’INEM estava representat per la seu local del partit. La gran farsa d’aquell Guerra que, patèticament, simulava ser un expert en Mahler en comptes d’un vulgar demagog de míting està arribant a la seva fi. Passi el que passi, però, els feliços anys vuitanta de Mystère i barra lliure no tornaran.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT