Publicitat
Publicitat

Realitats superposades (confusament)

El subjecte col·lectiu imaginari anomenat “les xarxes socials” està substituint o, com a mínim, començant a desplaçar la noció clàssica d’opinió pública

Divendres passat, i arran del gravíssim atemptat contra una mesquita egípcia, vaig consultar l’edició digital de vuit o deu diaris editats a Europa i als Estats Units, a banda de les publicacions catalanes que segueixo diàriament. Al llarg d’unes quantes hores, la carnisseria de 270 persones, la majoria seguidors de la branca sufí de l’islam, es va equiparar, en tots els sentits, amb una falsa alarma terrorista a Londres durant l’orgia consumista del Black Friday. Evidentment, no em vaig dedicar a comptar els caràcters de cada peça periodística ni els centímetres quadrats de fotografies que reproduïen d’ambdós esdeveniments, però eren força semblants. Al cap de només tres o quatre hores, òbviament, els fets imaginaris de Londres van desaparèixer de la pantalla, i no se’n va tornar a parlar mai més. Fa cosa d’un any, els pallassos assassins imaginaris de Halloween van tenir més sort: tots els diaris se’n van fer ressò al llarg de dies, i no van faltar ruboritzadores entrevistes a “experts” que donaven consells sobre com afrontar aquella terrible amenaça inventada. La culpa era, potser, dels trols russos que volen destruir Espanya. Heus aquí, en un mateix pla: a) un fet real greu; b) un fet també real però objectivament sobredimensionat; c) un simple rumor d’adolescents transformat en notícia. Realitats superposades. Confusió.

L’expressió 'xarxes socials' té poc a veure amb allò que designa: empreses privades amb ànim de lucre

No s’esperin ara una anàlisi d’aquestes disfuncions periodístiques. L’Àlex Gutiérrez les fa molt millor que jo: les broda. No. Al que voldria referir-me no és pas al vell binomi entre realitats contrastades i rumors evanescents -o, si volen, postveritats- sinó a la manera com sorgeixen avui. Com la mateixa expressió indica, els contes de la vora del foc sorgien en aquest plàcid context domèstic. Les anomalies informatives d’avui són generades majoritàriament a les xarxes socials. Encara que es tracti d’una insignificant falsa alarma, una piulada en anglès relacionada amb el Black Friday té mil vegades més possibilitat de prosperar que una altra redactada en àrab i referida a una matança de persones no occidentals.

El subjecte col·lectiu imaginari anomenat “les xarxes socials” està substituint o, com a mínim, començant a desplaçar la noció clàssica d’opinió pública. Mai no he conegut ningú que hagi estat capaç d’oferir-me una definició convincent d’aquest concepte, el d’opinió pública, ni d’altres com el de societat civil. Tot i així, la noció d’opinió pública sembla, com a mínim, una mica més clara que el subjecte anomenat “les xarxes socials”. Aquesta expressió encapçala cada cop més informacions periodístiques, amb fórmules del tipus “Les xarxes socials s’oposen a tal mesura governamental”, “Les xarxes socials es mostren comprensives amb l’actitud de tal persona”, etc. Per norma general, aquestes afirmacions semblen deduir-se dels anomenats trending topics, és a dir, d’aquells pics estadístics en els quals durant uns minuts, o fins i tot uns segons, un tema predomina a Twitter i altres pàgines.

Un periodisme basat en el flux d’ocurrències de Twitter condueix a la magnificació de l’anècdota i, de retruc, a la minimització de notícies molt importants

Sigui com sigui, el sorgiment d’un subjecte col·lectiu imaginari no acostuma a ser casual. Quan el 1848 Marx recupera al Manifest comunista l’oblidat terme llatí proletarius, és molt conscient del que està fent. El fet que es tracti, simultàniament, d’una paraula nova i prenyada de significat permet una espècie de remodelació simbòlica de l’inconcret subjecte al qual, en realitat, es referia: les capes de població més desfavorides per la Revolució Industrial. L’expressió xarxes socials està formada per dues paraules que tenen poc a veure amb allò que designen. Ni són exactament xarxes ni són ben bé socials. Són empreses privades de comunicació amb ànim de lucre, especialitzades en el lleure relacional. La seva voluminosa i heterogènia cartera d’usuaris els atorga una pàtina social, i el seu abast geogràfic mundial els permet semblar una xarxa. Òbviament, no són ni una cosa ni l’altra. En tot cas, el sobtat retorn de les masses, que donàvem per mortes i enterrades, hauria estat impossible sense aquestes plataformes. L’abast temporal d’aquesta relació simbiòtica, en tot cas, és incert.

El periodisme de qualitat ha d’estar atent a tot el que passa, xarxes socials incloses. Un periodisme basat en el flux d’ocurrències de Twitter, en canvi, condueix inexorablement a la magnificació de l’anècdota i, de retruc, a la minimització de notícies molt importants. D’altra banda, si el periodisme del segle XXI és incapaç de perfilar una identitat pròpia en relació a la de les xarxes socials, jugarà un competició en què té totes les de perdre. Trump ha estat el primer a confirmar-ho.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT