ABANSD’ARA
Opinió 17/09/2021

Festa nacional xilena (1925)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

JOSEP CARNER ‘BELLAFILA’ 1925
2 min
Festa nacional xilena (1925)

Article de Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) a La Veu de Catalunya (18-IX-1925). Demà és la festa nacional de Xile. Commemoren haver-se independitzat d’Espanya. Ahir a Mèxic també van celebrar el bicentenari de la independència nacional. Espanya perdia territoris tot i tenir un exèrcit ben armat. La Corona espanyola -entossudida en no pactar- mai no ha tingut el talent de la britànica, que amb la Commonwealth manté certa autoritat sobre antigues colònies.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El divuit de Setembre és la Festa Nacional Xilena. Molts de catalans que resideixen al bell país del Pacífic -nat, com Catalunya, del compromís entre la mar i la muntanya, de l’idil·li, diria Maragall, entre un pastor i una sirena- s’associaran de tot cor a la commemoració independentista d’una contrada que cercà la llibertat i sabé guardar-la, volgué la independència i no n’ha esvaït gens la sensibilitat, tot anant a escola vora els altres països més vells. El desenvolupament econòmic de Xile és de deu anglesa; l’ordenament militar i la colonització de la zona forestal és de deu alemanya; els mètodes de França han perfeccionat la viticultura i insinuat les grans indústries metal·lúrgiques. Però, com deia el príncep Lluís d’Orleans (amb paraules vàlides fins en l’actual estat d’extraordinari luxe i refinada receptibilitat de Xile): “Davant el cosmopolitisme de Buenos Aires, Santiago es presenta al viatger agençat amb totes les seduccions d’una ciutat verament nacional. Santiago és xilè, xilè i prou”. La negligible minoria de la gent de color -la qual en canvi ultrapassa considerablement, en el major nombre dels països iberoamericans, l’element caucàsic- dóna a l’evolució xilena un to comparatiu d’estabilitat, de seriositat, d’aptesa; l’escassedat de la immigració ha permès la coherència i l’homogeneïtat de la raça; el bon tremp estimulant del clima, que no coneix sinó en la zona desèrtica del nord l’enervament tan comú en altres repúbliques americanes, ha fet el xilè d’una personal vigoria que el converteix en el millor soldat i l’obrer més resistent de Sud-Amèrica. Una única revolució (1891) ha conegut Xile, i ella fou en defensa de la Constitució i del Parlament. Un sol cop d’Estat, en els darrers temps, i amb les característiques conegudes, ha estat reparat per l’innegable i actiu sentit cívic d’un poble que, més que retirar-se al vell llinatge, pot acceptar el títol que li donà Rubén Dario d’“anglesos sud-americans”. Un altre exemple acaba de dar aquest poble assenyat. El president xilè Alessandri, un demòcrata, s’ha compromès sense reserves a acceptar el plebiscit que, sota la presidència de Pershing, ha de decidir sobre la sort definitiva de les províncies de Tacna i Arica, mentre el dictatorial president peruà Laguía ha parlat explícitament per dues vegades del recurs a la força militar si el resultat del plebiscit no és favorable a les aspiracions peruanes.

stats