Els relats poden derrotar Putin?

El 2015 es va emetre la primera temporada d’Occupied a la televisió noruega. A la sèrie de ficció es narra l’ocupació russa de Noruega, que la Unió Europea i els Estats Units accepten de manera més o menys tàcita perquè fa possible que es tornin a posar en marxa les instal·lacions de producció de petroli tancades pel govern ecologista del país. Quan vaig desenvolupar la idea de la sèrie, tenia per objectiu centrar-me en els dilemes i decisions morals que ha d’afrontar la gent corrent en una situació extrema. Es tractava de traçar un paral·lelisme conscient amb la situació en què probablement es van trobar els nostres pares i avis durant l’ocupació alemanya de Noruega entre el 1940 i el 1945. El fet d’haver de maniobrar entre un país petit, un veí poderós i la resta de països que governen el món, d’haver de fer equilibris entre els principis polítics, les consideracions econòmiques i la pròpia seguretat, només era una part del teló de fons de la sèrie. Em pensava que seria evident que el sentit del món fictici d’Occupied no era expressar res de Rússia –de la mateixa manera que l’objectiu de Steven Spielberg a Tauró no era transmetre res sobre el tauró blanc–. Tot i això, la sèrie no va fer cap gràcia a les autoritats russes. Viatxeslav Pavlovski, l’ambaixador rus a Noruega, va dir a l’agència de premsa russa TASS: “Certament és lamentable que, enguany que se celebra el 70è aniversari de la victòria en la Segona Guerra Mundial, sembli que els autors hagin oblidat l’aportació heroica de l’exèrcit soviètic a l’alliberament del nord de Noruega dels ocupants nazis i hagin decidit, en la línia de la pitjor tradició de la Guerra Freda, espantar els espectadors noruecs amb una amenaça inexistent procedent de l’Est”. Pot ser que l’ambaixador senzillament estigués una mica susceptible perquè l’any anterior Rússia s’havia annexionat Crimea –molt després que s’escrigués i s’iniciés la producció d’Occupied–, assumint així el paper de gran antagonista de l’escena política mundial. ¿Què explica una reacció tan furiosa, si la sèrie era clarament una obra de ficció en què, per una vegada, no es presentava els russos com un grup de “dolents” robòtics i indefectiblement malvats?

Tal vegada, la resposta sigui la següent: en una època en què la veritat ha quedat devaluada per les notícies falses i la propaganda, en què s’elegeix dirigents poderosos en un rampell d’emoció i no pels seus mèrits o posicionaments polítics, els fets ja no tenen el mateix pes que abans. Els fets han hagut de deixar pas a relats que apel·lin a les nostres emocions, relats sobre nosaltres i sobre el que ens defineix com a grup, nació, cultura, religió. Potser les guerres d’ocupació del Vietnam i l’Afganistan no es van perdre per manca d’armament o potència militar, sinó per falta d’històries capaces de ”guanyar-se el cor i la ment de la gent”. O, per ser més precisos: potser va ser perquè l’oposició tenia més bons relats.

Veritat i ficció

Quan s’escriu sobre l’última guerra de Rússia, una de les citacions més freqüents té el seu origen en el senador nord-americà Hiram Johnson, que el 1917 va afirmar que “la primera víctima de la guerra és la veritat”. Aquesta frase cèlebre es porta a col·lació, entre altres coses, per recordar a periodistes i editors la immensa vulnerabilitat d’una veritat basada en fets quan dos bàndols lluiten per la preponderància de la seva versió dels esdeveniments. Alhora, però, ens recorda que creure que un periodista –fins i tot si és íntegre i independent– serà capaç de separar la seva tasca informativa de la seva cultura, nacionalitat i concepció del món heretada, en particular en temps de guerra, és pecar d’ingenus. Richard Feynman, premi Nobel de física i un dels científics que va crear la bomba atòmica, va escriure en referència a una disciplina tan absoluta com la física: “Tinc respostes aproximades, possibles creences i graus diferents de certesa sobre coses diverses, però no estic totalment segur de res”. Per tant, la pròpia idea d’una “veritat objectiva” perfecta no és res més que una il·lusió. Tot i així, de la mateixa manera que podem assegurar amb un alt grau de certesa que 1 + 1 = 2, intentar transmetre que una cosa és verídica no és el mateix que intentar afirmar que una cosa és falsa.

El 1937, quan el general feixista Francisco Franco va bombardejar la localitat de Gernika i en va massacrar la població civil, tots els habitants d’un poble podien testificar sobre el que havia succeït. Tan bon punt van començar a sortir a la llum imatges de la destrucció i les víctimes, Franco i els seus generals es van adonar de les emocions que suscitarien tant a Espanya com a l’exterior. Per això, van assegurar obstinadament que havien estat els habitants republicans de la localitat els que havien destruït el seu propi poble. Durant molt de temps es va creure aquesta versió dels fets –almenys els que la volien creure–. Els republicans, però, comptaven amb un narrador més bo a les seves files. Pablo Picasso va respondre a l’atac amb un dels seus quadres més famosos, el Guernica, en què va retratar l’infern viscut a la petita localitat basca. Aquella obra, pintada per un artista que vivia a París, una representació no objectiva fruit de la imaginació i experiència de l’artista, va contribuir a obrir els ulls a Europa. Va ser exposada a París aquell mateix any i després va sortir de gira pel continent, i va fer una gran aportació al reclutament de soldats voluntaris per al bàndol republicà.

Si el Guernica va ser alhora propaganda i una obra mestra, el mateix es pot afirmar d’El cuirassat Potemkin de Serguei Eisenstein, encarregat per les autoritats soviètiques per celebrar el vintè aniversari de la revolució del 1905. Si bé les dues obres es proposen representar fets reals, també recorren a llicències artístiques significatives: la famosa escena de la massacre en unes escales d’Odessa no es va produir mai, per exemple. Tanmateix, el narrador de ficció no ha de preocupar-se d’aquests detalls; l’objectiu és expressar una cosa verídica, però no forçosament ajustada als fets. És commoure el cor i la ment dels espectadors, no pas informar sobre el nombre de víctimes mortals o qui va fer què a qui, on i quan. Aquesta llibertat confereix a la ficció el seu poder, en particular quan nosaltres, com a públic, no som conscients que se'ns està exposant a propaganda. Tanner Mirrlees, de la Universitat Tecnològica d’Ontàrio, autor de Hearts and Mines: The U.S. Empire’s Culture Industry, explica com l’Oficina d’Informació de Guerra dels Estats Units va crear un departament dedicat exclusivament a treballar amb Hollywood durant la Segona Guerra Mundial, l’Oficina d’Afers Cinematogràfics. Entre el 1942 i el 1945, aquest organisme va examinar 1.652 manuscrits dels quals va corregir o eliminar qualsevol element que presentés els Estats Units de manera desfavorable; entre altres coses, material que mostrés els nord-americans com a “aliens a la guerra o antiguerra”. Segons Mirrlees, va ser Elmer Davis, director de l’Oficina d’Informació de Guerra, qui va afirmar que “la millor manera d’injectar una idea propagandística a la ment de la majoria de la població és vehicular-la a través d’una pel·lícula d’entreteniment, quan no s’adonen que se’ls està exposant a propaganda”. Les pel·lícules eren i encara són el vehicle perfecte per modelar l’opinió pública, va dir Mirrlees a la Corporació Canadenca de Radiotelevisió, perquè mirar una pel·lícula proporciona a la gent una experiència commovedora compartida. Hollywood va promoure els ideals militars nord-americans durant la Guerra Freda i ho continua fent avui dia.

Els cors i les ments

Es podria dir que actualment el món sencer està assegut al mateix cinema veient com se succeeixen els fets a Ucraïna. El que veiem, però, són –figuradament parlant– versions doblades, amb subtítols en la nostra llengua, cosa que significa que no tothom està interioritzant el mateix relat. S’està lliurant una batalla entre diferents versions de la història i la millor serà la que s’imposi. O, com va escriure l’analista de mitjans noruec Mode Steinkjier al diari Dagsavisen: “A la guerra, no és només qüestió de quins objectius militars o civils s’aconsegueix destruir, sinó que guanyar-se el cor i la ment de la part de la població mundial que no està directament implicada en el conflicte és igual d’important”.

Per tant, la qüestió és quines mesures estem disposats a prendre per guanyar-nos el cor i la ment d’aquestes persones, especialment davant d’una situació en què un dictador com Vladímir Putin juga amb les seves pròpies normes i practica una censura i una propaganda que donàvem per desterrades a un passat fosc. ¿És desitjable –o fins i tot escaient– jugar seguint les mateixes normes que Putin? En el fons, sembla contradictori que un país democràtic abandoni principis democràtics com la llibertat d’expressió i la transparència, encara que sigui per mirar de protegir aquestes llibertats. Com va dir Winston Churchill: “En temps de guerra, la veritat és tan preuada que sempre hauria d’estar escortada per un guardaespatlles de mentides”. Un pessimista podria afegir que, en temps de guerra, les mentides són tan preuades que cal protegir-les amb noves mentides. El problema d’això és que sempre hi ha una nova guerra o conflicte en algun lloc que pot servir de pretext per declarar un tal estat d’excepció.

Si, com jo, es tendeix més aviat a l’optimisme, es pot esperar que la veritat –la veritat imperfecta i subjectiva d’un periodista, un artista o qualsevol altre narrador que provi d’expressar alguna cosa veritable– s’acabi imposant i que Abraham Lincoln tingués raó quan va dir que “no es pot enganyar tothom en tot moment”. Al cap i a la fi, n’hi ha exemples, com ara la Unió Soviètica, que es va enfonsar des de dins, o un Donald Trump a qui van expulsar de la Casa Blanca. Davant d’un batibull esgotador de versions diferents de la realitat, no tenim per què resignar-nos i acceptar que totes siguin igual de certes. N’hi ha que són realment més verídiques que d’altres.

Ross Burley, del Centre Independent per la Resiliència Informativa de Londres, una organització que té la missió d’impulsar el periodisme objectiu i contrarestar la desinformació i la propaganda vinguin d’on vinguin, afirma que el relat de Putin sobre per què Rússia ha anat a la guerra a Ucraïna guanya terreny entre la majoria de russos, que no tenen accés a les xarxes socials o a mitjans estrangers. Tanmateix, no hauríem de caure en la ingenuïtat de pensar que més obertura a internet hauria girat l’opinió pública en contra de Putin, que fa més de vint anys que té el suport aclaparador de la població. Al seu llibre Why do the russians vote for Putin?, Bernard L. Mohr fa referència a una enquesta en què la majoria de russos declaraven que preferien viure en un país extens i temut pels seus veïns a fer-ho en un país petit amb un nivell de vida més elevat. Vist així, Putin està donant al poble el que desitja. Això no obstant, Ross Burley també assenyala que la generació més jove de russos se serveix de les VPN i altres escletxes tecnològiques per tenir accés a perspectives diferents del que passa. Encara no són gaire nombrosos, però són un grup de ciutadans amb recursos que, eventualment, esdevindran periodistes, escriptors i artistes que empraran els relats com una arma. Dia a dia, seguim l’evolució del conflicte, les sancions i la diplomàcia, però la guerra del relat és una guerra prolongada. És una guerra que, a la llarga, Putin acabarà perdent, amb independència de quants guardaespatlles escortin les seves mentides. En el fons, la qüestió és quant de temps representa aquest “a la llarga”. Franco va governar Espanya durant gairebé quaranta anys amb la censura generalitzada com una de les seves defenses més determinants. Finalment, però, va caure derrotat als llibres d’història i els espanyols han acabat amb el seu llegat i les seves idees. El Guernica es va exposar a Espanya per primera vegada el 1981, sis anys després de la mort de Franco. Tot just en els primers dotze mesos, el van veure més d’un milió de persones i encara avui és un dels principals atractius del Museu Reina Sofia de Madrid. I és que les millors històries són les més verídiques –tot i no ser les que més s’ajusten als fets.