Els fills al banc dels acusats
La família està configurada per persones humanes. No hi ha dues persones iguals i, per tant, entre els pares, entre els germans i entre els pares i els germans creixen i es desenvolupen diferències de potencial que constitueixen complexos sistemes de poder i culminen en singulars relacions de dependència. La mateixa figura del germà gran és un clàssic: es creu per davant dels altres i, al mateix temps, amb dret a treure rendiment dels pares (la figura de l’hereu consagrada en aquest país és una institucionalització perversa d’aquesta realitat). Si la família és nombrosa, el joc es complica i les combinacions de les fidelitats també. Hi ha una tendència gens innocent a creure que per l’interès de la família tot està justificat. I és en aquest context que sovint es perd el principi de realitat i es desplega el nihilisme: tot està permès. I al mateix temps es configuren rivalitats i lleialtats internes amb la dialèctica pare-mare com a fil conductor.
En la dissort de la família Pujol s'hi encreuen la pàtria i la família, dues formes bàsiques de socialització, basades en la terra i en la sang, dos marcs amb pretensió de sagrats com a via d’articulació de la col·lectivitat. En nom de la pàtria tot està permès, en nom de la família, també. I a partir d’aquí tot és possible. El resultat és que ara tenim els germans Pujol asseguts al banc dels acusats a l’Audiència Nacional. Mentre la mare ja no hi és. I el pare, amb 95 anys i una important degradació cognitiva, compareix telemàticament, i hi ha molts dubtes que pugui ser jutjat malgrat que el tribunal de moment el manté en el procediment. Ironies de la vida, són els fills els que s’asseuen al banc dels acusats. Ells, que s’imaginaven que el poder del pare els garantia la impunitat.
Ara ha arribat el judici. Els pares deixaran la seva biografia marcada amb un deshonor que ja no viuran, els fills pagaran les conseqüències d’haver-se cregut intocables. Malgrat que, tot cal dir-ho, el president Pujol, políticament, ha jugat un paper prou important en aquest país: a Catalunya rellançant la nació, però també a Espanya defensant en moments crítics les institucions i contribuint a la normalitat de l’alternança. Però la irresponsabilitat o, si preferiu, la lleugeresa en el tema de la corrupció és un fet que surava en l’ambient, i ningú s’ha sorprès de les coses que han acabat sortint (i el que queda per veure). Les pulsions que sostenen la vida familiar són inefables.
Quina solfa posaran els jutges a aquest cas? A on durà el judici? En qualsevol cas, l’ambició sempre té aquest risc: creure’s realment que tot t’està permès. O, en el cas dels fills, donar per fet que el poder del pare et dona via lliure a la impunitat, que és un signe d’estar fora del món, entre altres coses perquè l’hegemonia de les autoritats acostuma a ser efímera. Emparats per la mare i l’aura presidencial paterna, creien que es podien permetre qualsevol cosa. La sensació d’impunitat ha contribuït al fet que els fills hagin anat molt més enllà del raonable. Podria ser interessant que algú escrivís el relat de les dilacions que han fet que el desenllaç d’aquesta història, una història de gent que ha perdut la noció de les coses i que ha cregut que tot li era permès per ser fill dels seus pares, s’hagi allargat tant. Les relacions familiars són perverses i han anat engreixant la seva creença d’intocables fins que algú va dir prou.
Hi haurà qui voldrà fer d’aquest judici una esmena a la totalitat del nacionalisme català. S’equivoquen: mirin al seu voltant. Constantment hi ha notícies d’implicacions polítiques i familiars en el dia a dia de la política: la temptació dels diners fàcils i el cop de mà barroer està molt estesa en la mesura que a tots els partits hi ha qui va directe a aprofitar-se'n. I no parlem ja de l’altra corrupció, la dels que juguen a favor dels interessos del poder econòmic a la caça de persones vulnerables susceptibles de ser comprades. La corrupció no és exclusiva d’aquest episodi: és una pràctica de la qual hi ha notícies cada dia.
Però en el cas de la família Pujol té el factor afegit de la coartada patriòtica, tan obscena com qualsevol altra. I que els posa en contradicció amb ells mateixos. Tant discurs patriòtic per acabar miserablement buscant la manera de tirar-ne un tros a l’olla a cada cantonada.
