Fills de l’1 d’Octubre
Laura Borràs sembla disposada a mantenir un paper polític actiu com a presidenta de Junts. Ho demostren la seva resistència a nomenar una successora al Parlament i la seva afirmació que Junts no té com a objectiu “salvar Espanya de la ultradreta”, impugnant així la percepció d’un gir cap a posicions més pactistes, més “convergents”, que sembla haver-se instal·lat després de l’èxit electoral de Xavier Trias a Barcelona.
A Borràs li agrada presentar-se com a “filla de l’1 d’Octubre”, perquè el referèndum del 2017 la va empènyer a comprometre’s políticament. Certament, l’1 d’Octubre van néixer molts fills, però sobretot van morir moltspares. Tinc al despatx una foto de família de la celebració dels deus anys del programa Polònia, el 2016. Hi apareixen, junts i somrients, Puigdemont, Junqueras, Gabriel, Romeva, Rovira, Iceta, Comín, García Albiol, Arrimadas... Cap d’ells continua en la primera línia de la política institucional. Els uns van quedar-ne expulsats per la repressió, d’altres pels votants. Iceta és a Madrid, García Albiol al seu feu de Badalona... Quan Soraya Sáenz de Santamaría va profetitzar que decapitaria l’independentisme va fer curt. Ella mateixa n’és la prova.
I després d’aquesta esbandida van aparèixer els fills de l’1 d’Octubre. Ciutadans per als quals res va tornar a ser igual. Però el referèndum i la repressió no van afectar tothom de la mateixa manera. Per a molts, aquell dia vam topar-nos de nassos amb la realitat granítica de l’Estat, el vam deslegitimar, vam perdre l’esperança d’un veïnatge civilitzat i acordat. Per a d’altres, es va despertar una lleialtat a Espanya que fins aleshores restava dorment o inactiva. Encara uns altres van sentir com s’amenaçava la seva dualitat identitària. O la pau civil. O la prosperitat dels seus negocis. Alguns d’ells es van indignar amb els cops de porra; d’altres van acceptar la repressió com a mal menor, però amb un regust amarg de trencadissa.
Però entre el grup més nombrós, el que es va imposar va ser una enorme decepció, una pèrdua de fe en el sistema, en la força del vot i en la capacitat de dialogar per resoldre els problemes col·lectius. Aquest desencís es va dirigir cap al govern espanyol, però també cap als dirigents sobiranistes, per la seva incapacitat de reaccionar de manera intel·ligent i unitària quan l’Estat els va arraconar.
Sense l’1 d’Octubre no es pot entendre Urquinaona, el Tsunami, la despolitització dels joves, la irrupció de la ultradreta domèstica i l’abstenció electoral creixent, que afecta sobretot l’independentisme, incapaç de contradir els escèptics. Aquest escepticisme és un retret autoinfligit. Aquelles masses de gent entusiasta i pacífica del Procés, aquella majoria potser incompleta però molt rellevant, i sobretot democràtica, s’ha convertit en un col·lectiu dispers i malhumorat que s’enfanga en retrets inútils, que confon l’autocrítica amb el menyspreu més oportunista.
Mentrestant, a Espanya, l’única reflexió que es fa sobre el Procés és que va ser “derrotat”. Els responsables de la repressió i els seus còmplices milloren expectatives, la ultradreta cavalca sobre l’anticatalanisme i l’única formació que havia fet un esforç per dibuixar una idea alternativa d’Espanya –Podem– es veu abocada a la marginalitat (tot i que per motius diversos).
I ara ens trobem davant d’una nova cita electoral. No és fàcil agafar embranzida en un país dominat per l’escepticisme. Però és inevitable fer-ho com més aviat millor. Començant per anar a votar. Tot i que si alguna cosa saben els fills de l’1 d’Octubre és que les urnes no ho poden tot.
