12/09/2021

Finals d’era

3 min
Finals d’era
Carme colomina: 'Finals d’era'

El 17 de setembre del 2011, els Estats Units acabaven de commemorar el desè aniversari dels atacs a les Torres Bessones; el primer des de l’assassinat d’Ossama bin Laden. Els voltants de la Zona Zero -aleshores en plena construcció- s’havien convertit en el barri de Nova York que més creixia, fins al punt que els seus habitants s’havien triplicat des de l’11-S, mentre la crisi financera ofegava bona part de les economies occidentals i milions de famílies. Aquell 17 de setembre, l’anomenat “99%” va ocupar el Zuccotti Park del districte financer de Manhattan. Com el 15-M, les revoltes àrabs o els moviments d’indignació que emergien entre els joves de l’Amèrica Llatina, era una protesta contra la injustícia i les desigualtats. Un moment d’efervescència que s’esvaeix en el retrovisor d’aquesta dècada de crisi econòmica i de crisi ètica, que ens ha deixat en herència la volatilitat electoral i un sistema democràtic que també va entrar en recessió a nivell global.

En paraules del professor Robert Skidelsky, la desregulació de Thatcher i Reagan va convertir el crèdit barat en una nova forma de contracte social, que renunciava a la protecció en favor del consum. Les desigualtats provocades per la crisi econòmica i financera, en canvi, van erosionar la confiança ciutadana en els sistemes polítics que els van fer sentir desprotegits.

Vulnerabilitats. Fa deu anys d’aquell moment de canvi; d’aquell daltabaix que ens havia de portar a una refundació del sistema econòmic que no va arribar mai. Just ara, quan els experts anuncien que estem en una altra línia de fractura de l’ordre internacional, marcat per l’abans i el després del covid-19. Si la crisi econòmica post Lehman Brothers s’anunciava com el funeral del thatcherisme, ara els estralls en el sistema polític provocats per la pandèmia obliguen -diuen els experts- a repensar unes institucions internacionals que van fallar en eficàcia i rapidesa en els pitjors moments de la crisi del coronavirus, i que avui són incapaces de garantir un procés de vacunació global mínimament igualitari. Aviat farà dos anys dels primers casos de covid-19 reconeguts a la Xina. Dos anys d’una altra presa de consciència de la nostra vulnerabilitat. Com ho va ser l’11-S, o com ens van fer sentir, també, unes primes de risc desbocades mentre el poder polític es conjurava per rescatar el sistema bancari.

Transformacions. Divendres a la matinada, Joe Biden i Xi Jinping van parlar per telèfon durant una hora i mitja per evitar que la competència entre ells “derivi en un conflicte”. Una conversa, i un moment concret, que resumeix com s’ha transformat el món en els últims vint anys. El poder militar dels Estats Units marxa humiliat de l’Afganistan. El lideratge global de Washington ha quedat tocat pels costos econòmics i socials de dues guerres impossibles de guanyar. Mentre els nord-americans s’enretiraven del multilateralisme, el poder global es fragmentava i canviava de mans. L’hegemonia dels Estats Units s’empetitia davant una Xina que estenia la seva influència a través de la construcció d’infraestructures, el crèdit i la tecnologia.

Qui pagarà les factures socials de les noves transformacions en marxa? Mentre encara recosim ferides de les guerres del canvi de mil·lenni i s’aproven plans d’ajut pel xoc econòmic de la pandèmia, creix la consciència que s’han subestimat durant massa temps els costos econòmics, socials i de seguretat del canvi climàtic.

Carme Colomina és periodista.

stats