El FLA i el mirall basc
“No hem fet la Mancomunitat per a […] donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots […] volem per a Catalunya un cos d’estat”
Enric Prat de la Riba, 1917
El catalanisme pretén crear a Catalunya quelcom semblant a un estat (un “cos d’estat”) sense tenir les forces per imposar-se a l’estat espanyol. Això el condemna a enfrontar-se una vegada i una altra al mateix dilema davant de qualsevol pacte polític que li representi l’assumpció d’una responsabilitat pròpia d’un estat: si considerar-lo un avenç en la direcció correcta o una traïció a l’ideal final.
Prat de la Riba marcava el camí als seus d’una manera clara: l’opció bona era la primera; avançar pas a pas, per petits que fossin aquests passos. Vista amb els ulls d’avui, l’obra de la seva vida, la Mancomunitat, no deixava de ser una minúscula “administració subordinada i secundària”; una irrisòria minúcia comparada amb la Generalitat actual tant en termes de responsabilitat com de pressupost. Per a ell, en canvi, era un primer pas transcendental.
Com és sabut, Sabino Arana no va crear el PNB inspirant-se en Prat ni en el seu partit, la Lliga, ja que l’únic que li importava era la independència d’Euskadi, i qualificava els assumptes espanyols de “política estrangera”. Tanmateix, no hi ha dubte que qui ha seguit amb una tenacitat i una paciència inaudites el programa de Prat ha estat i és el PNB. Pujol també, sens dubte (amb la simpàtica etiqueta del “peix al cove”), però amb una greu limitació temporal: ni hi havia ningú abans d’ell, ni els seus seguidors hi han perseverat.
Durant dècades, l’estratègia possibilista del PNB ha hagut de conviure amb la rupturista de l’esquerra abertzale, però avui, i sense que el PNB s’hagi mogut, també aquesta rema en la mateixa direcció.
Tot això ve a tomb dels dos acords d’investidura signats per ERC el 2022 (amb el PSOE) i el 2024 (amb el PSC) que la negociació sobre el FLA ha posat d’actualitat.
Recordem els fets. L’octubre de 2022 ERC i Junts trenquen l’acord de govern que els unia a la Generalitat, i ERC passa a governar en solitari la Generalitat. Un any després hi ha eleccions generals. Les guanya el PSOE, que necessita suports per governar, i s’emprenen les consegüents negociacions. Tant ERC com Junts prioritzen l’aprovació d’una llei d’amnistia pels delictes esdevinguts durant els anys del Procés, assumpte que ara no ens interessa. El que ens interessa és que ERC s’estrena en la línia tradicional del PNB-Prat: l’obtenció de millores concretes. En destaquen dues: una d’important i una de secundària. La important és el traspàs integral de Rodalies, la secundària és la condonació d’una part del deute de la Generalitat amb l’Estat, i concretament “la asunción del entorno del 20% de la deuda […] contraída por la Generalitat de Catalunya con la Administración General del Estado […], y supondrá unos 15.000 millones de euros de la deuda”. Tots dos acords estan en vies d’execució, i això és una excel·lent notícia. M’explico.
Rodalies és important perquè constitueix un servei important per al ciutadà que passa a ser exercit per la Generalitat. Prat –el Prat de la Catalunya-ciutat– no tindria cap mena de dubte sobre la seva transcendència, que es dilata en un món en què la metròpoli ha esdevingut el mode de vida aclaparadorament majoritari.
Passem ara a la condonació d’una part del deute del FLA, que finalment ha quedat en el 23%, i 17.104 M€, superant, doncs, els acords. Parlant clarament, el fet en si no té transcendència. Per una banda, perquè la Generalitat no consolida cap nova responsabilitat; per altra, perquè si bé guanya marge de maniobra a curt termini, el cert és que tothom sabia que el deute era impagable i que se n’hauria d’acabar fent càrrec l’Estat. Ara bé, l’execució de l’acord és una excel·lent notícia perquè significa que els pactes es compleixen, i això constitueix un precedent per als pactes d’investidura ERC-PSC, signats el juliol de l’any passat amb l’aval del PSOE, sobre el finançament de la Generalitat.
S’ha dit que aquests últims són ambigus. Discrepo. Especifiquen molt clarament dues coses: que la Generalitat recaptarà la totalitat dels impostos estatals i que, en el consegüent repartiment, es respectarà el principi d’ordinalitat; o sigui, que els catalans no podran rebre menys que els ciutadans d’una altra autonomia que hi hagi aportat menys. El primer suposa un pas endavant fenomenal en l’autogovern, el segon implica una millora substanciosíssima dels recursos disponibles.
Cap avenç no convencerà qui no combrega amb l’estratègia possibilista. Com que qui això escriu no creu en cap altra, contemplo els esdeveniments amb un prudent optimisme que feia anys que no sentia.