Els forasters

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUna de les preocupacions més grans de la difunta monarquia fou que a Catalunya no hi manquessin partits no-catalans. Col laboraren amb aquest desig d’aquells governs, d’una part una colla de liberals, conservadors, mauristes, albistes i d’altres istes per l’estil, els quals, arribada l’hora, sempre feien un capmàs i s’aplegaven confusament sota denominacions com “Unión Monárquica”, “Unión Patriótica”, o com fos. Aquests capmasos, prescindint de tota idea i de tot pudor, estaven sempre al costat de qui era al poder. L’etiqueta de cadascú era una mera facècia d’aquells quatre gats que anaven tirant i es venien en orris al millor postor. I el millor sempre és qui mana. Característica de tots plegats: l’odi a Catalunya; un odi de caragirat, fet de fúria, de remordiment, de trista vergonya i de cinisme rònec. Entre ells no hi havia cap lleó. Ases i guilles. Tot això ja reposa al cementiri. Pau als morts, i guerra als vius. D’una altra part, la monarquia veia amb bons ulls l’existència a casa nostra d’unes espècies molt poc perilloses de “republicanos”. [..] El forasterisme tenia el seu millor exèrcit entre les organitzacions del Partit Radical, [...] Ara a l’Ajuntament, ara als casinets de barriada, els radicals obraren veritables miracles i feren la felicitat de més d’un. Barcelona, i pobles agregats, està sembrada de persones agraïdes, més entre els domiciliats que entre els nadius, als encerts del radicalisme a casa nostra. Per acabar-ho d’arrodonir feien d’autonomistes amb el cap i ho desfeien amb la cua. Sí, vaja, com ara.. [...] Uns altres forasters hauran d’ésser objecte d’una cura especial; i a fe que ens causen més compassió que altra cosa. Ens referim, a totes les víctimes de la trafica indigna d’unes quantes empreses de transport que els prometen meravelles a Barcelona, els cobren el viatge i els treuen de la pobresa soferta que menen a llurs recons de Múrcia, Andalusia o Aragó i els aboquen a la misèria rònega d’una ciutat superpoblada, on han de fer de pàries, acceptar les feines més rudes, i encara sort!, o trobar-se a l’alternativa de la mendicitat, el robatori, la bullangueria social o, per les dones, la prostitució des de llur infància. És inconcebible que les autoritats no s’hagin mai posat d’acord per a guarir aquesta nafra, que, així com infecta la nostra ciutat, despobla i desola grans contrades agrícoles que, amb un sistema prudent d’economia, podrien ésser, si no pròsperes, benestants.[...]