La força de Catalunya (1977)

De l’article de Llibert Cuatrecasas (Barcelona, 1934-2025) a l’Avui (10-II-1977) en la perspectiva de les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres celebrades a Espanya després del cop d’estat de Franco del 17 de juliol de 1936. Advocat, economista i polític catalanista i democratacristià, Llibert Cuatrecasas, militant d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) des dels temps de la clandestinitat, va morir el passat 3 de gener.

En aquests moments, sembla que les afirmacions polítiques d'alguns homes amb voluntat de líders a casa nostra, quan parlen de Catalunya, tinguin una mica d'exasperació. Tenen l'obsessió de les pròximes eleccions, afirmen que els partits polítics nacionalistes hem de guanyar-les, cosa que em sembla molt bé, i afegeixen que, si no ho aconseguim de forma plena, això pot ser una pèrdua definitiva per a Catalunya, cosa que, dita així, sense res més, ja no em sembla tan bé. Caldria, per a fer una valoració política del moment en què som tenir la perspectiva del que ha succeït aquest any passat [1976] quan Catalunya ha pogut manifestar progressivament la seva veu. Per damunt de les actituds polítiques centrades en manifestacions, declaracions o actes concrets, que han posat en relleu una voluntat col·lectiva catalana expressada per l'oposició democràtica, em sembla important de subratllar com la realitat del nostre país ha tingut sobretot l’expressió viva d'un cos social que té un ritme propi cultural, social, econòmic i polític. [...] Encara que les pròximes eleccions siguin fetes amb les garanties d'autenticitat i democràcia que exigim, i la llei electoral de representació proporcional faciliti una presència suficient de les forces democràtiques catalanes, cal que el marc institucional de les futures Corts permeti la redacció d'una nova constitució de l'Estat espanyol que reconegui a Catalunya la capacitat de governar-se. Això només serà possible en la mesura que hi hagi prou majoria de diputats, catalans i no catalans per tant, que ho imposi. Els catalans no anem a aquestes Corts per tal de demanar que es reconegui graciosament el nostre fet nacional a través de la creació d'unes noves institucions catalanes. El fet d'un poble existeix sempre, el reconeguin o no, i per això afirmem avui, abans de les eleccions, la vigència de la institució que el representa: la Generalitat de Catalunya, i demanem el retorn del seu president [Tarradellas]. […] Cal assegurar que la presència de Catalunya a les pròximes Corts constituents tingui tota la força que correspon a la nostra realitat actual. Hi tenim molt a dir en la futura organització de l'Estat espanyol. Un Estat que volem d'estructura federal, on Catalunya tingui una plena capacitat de governar-se i, a més, de participar com a tal a través d'una segona Cambra federal en les decisions polítiques que afectin tot l'Estat. […] És evident que les dificultats seran moltes, car tot procés de transformació d'un Estat és llarg i feixuc. Per això mateix no ens podem jugar res a cara o creu en una ocasió aparentment única per a fer reconèixer els drets de Catalunya. Aquests drets han d'estar per damunt de tota discussió electoral de partits. Catalunya ja és ara una força política capdavantera dins l'Estat espanyol, i si sabem utilitzar aquesta força que tenim a les mans, aconseguirem una estructuració de l'Estat que garanteixi l'autogovern de Catalunya.