06/03/2021

La força centrífuga del desig

11 min
Disponible en:
"–patriarchal reasoning goes all the way down, to the letter, to the bone. I had to find ways not to reproduce its grammar in what I said, in what I wrote; in what I did, in who I was."
Sara Ahmed, 'Living a feminist life'

El límits. Les línies que cal no travessar. Encara no les tinc ben dibuixades. Fa dies que hi rumio, que ressituo els records. Fa dies que faig una relectura del passat, una anàlisi de text acurada. L’afer Institut del Teatre ha estat una sacsejada no només per a la institució, sinó per a tot un col·lectiu i per a aquesta nostra lluita. Se sent una remor de fons. Sobretot en alguns silencis ben marcats. N’hi ha molts que no piulen, que callen. N’hi ha que revisen fets i passat. Ha estat una manera de fer, una inèrcia ben natural, i ara s’ha evidenciat que els canvis que se’ns abraonen hauran de ser profunds.

He escrit “afer IT” perquè no vull personalitzar, posar el focus en un lloc massa concret. El problema és estructural, sistèmic, i centrar-se en un cas fa que se sentin tot de sospirs d’alleujament: és l’excepció, no pas la regla. I no. No ho és. No és una excepció. Però parlem d’aquests límits. De com són de confusos. Què vol dir abús de poder en una professió en què pràcticament tot s’articula al voltant del cos? En una feina en què bellesa, joventut i sexe sovint se situen al centre. I és en un sentit ampli que dic sexe. Podríem dir-ne desig. Sovint col·loquem el desig al centre.

La meva història és una de tantes. I precisament per això, perquè és una de tantes, serveix per intentar acostar-se a la qüestió dels límits i les fronteres. Vaig començar a treballar aviat. A divuit anys em van fer la primera oferta per gravar un disc. Havia de cantar les cançons d’una pel·lícula de Warner. El director musical, que gestionava tot el tema del contracte, em va dir: W s’ha enamorat de tu. Crec que aquell va ser el primer cop que ho vaig sentir. Un home s’havia enamorat de mi i em volia donar feina. Ja entenia que l’ús del verb enamorar-se no era estricte, just, precís. Però va ser el verb que va fer servir. Per canvis a Warner, no hi va haver ni doblatge cantat ni disc, però un any més tard es repetia tot plegat. Cantava per a una pel·lícula de Dreamworks i amb el director musical, un alemany d’entre quaranta i cinquanta anys, vam parlar d’això del disc. Em va oferir ser-ne productor i tocava fer plans. S’estava a l’Hotel Arts, vam quedar a la recepció. Vols pujar a l’habitació? Les vistes són magnífiques, t’encantarà. No hi vaig pujar. Igualment, ell seguia encaparrat que volia dur-me per Europa, triar temes, gravar el disc. Promeses grosses. Jo només veia hotels amb habitacions plenes de nos.

L'accés a l'Institut del Teatre, a Barcelona.

Després vaig entrar a una sèrie de televisió molt popular en aquell moment. En principi era només per a un personatge d’estiu però, al final, m’hi vaig quedar. Un directiu s’ha enamorat de tu. Aquesta frase que aniria tornant. ¿On quedo jo, exactament, en aquest enamorament unidireccional? Titella? Potser. Mite fonedís? També. En aquella sèrie va començar la meva rebel·lia. No entenia aquelles diferències. Les noies hi anàvem gairebé de matinada perquè es veu que malgrat els dinou anys ens havien de reestructurar la cara. Els nois en un quart d’hora ja estaven enllestits. Tot era el maquillatge, la roba, les dietes, els tractaments i les operacions d’estètica –que n’hi va haver unes quantes–. El desig ben al centre. Una mujer no está nunca lo suficientemente delgada, em va dir un dia la directora de la sèrie. A mi aquella fixació excessiva pel cos i l’estètica em va empènyer a una bulímia d’aquelles en què engoleixes sense parar però no vomites. Tot endins. Anys més tard em vaig trobar una altra actriu catalana que també hi va ser: la pitjor època de la nostra vida, vam coincidir.

A Madrid vaig viure una escena d’aquelles que farien pixar de riure si no fessin pena. Un company de la sèrie em va explicar que havia anat a una festa en una casa d’una urbanització. Hi havia un grup de companys actors que s’anomenaven a ells mateixos els follapavas. Alguns d’ells tenien un programet de ràdio i feien crides de noies –no sé ben bé com anava. Les convocaven a Puerta de Hierro i se n’enduien una tria en minibús. Adolescents enamoriscades d’estrelles joves de la tele. Allà, ja us ho podeu imaginar. Els follapavas. El company m’explicava amb menyspreu com va obrir una porta i va veure Y, que practicava el sexe amb un parell de noies, i que li va dir: "¿Quieres un poquito?" Ara ve quan riureu. Una estona després, aquest company –feia no res escandalitzat per l’escena que m’acabava de relatar– intentava convèncer-me que sí que volia. "Sí que quieres". "No, no quiero." El tenia a sobre. Estava fort. I anava fort. "Sí que quieres". Ja us he dit que faria riure. Si no fotés pena. Hi ha moltes més històries d’aquella època, però no acabaríem mai. Només vint anys, i una vida ja massa plena d’homes.

I vaig tornar a casa. Feia una obra: el director es va enamorar de tu el dia del càsting –m’ho van dir després–. Aquell enamorar-se, ja ho sabem. A hores d’ara podia començar a pensar que només feia coses gràcies a tot d’enamoraments. Potser –si més no en part– neix d’aquí, la meva síndrome de la impostora. Potser no només la meva. I tornant-hi: la nit de l’estrena d’una obra que feia, algú de la productora em va dir que Z s’havia enamorat de mi. Ja hi tornàvem. Al teatre també es repetia. No era cosa només de la música i la televisió, pel que sembla. Vol que actuïs en la seva següent obra. Maquillo la frase exacta i fins aquí puc escriure perquè hi ha altra gent implicada. Va ser una conversa llarga sobre aquesta fascinació del director. Què soc? Tota la meva identitat es lligava, inevitablement –com en la nit les flames a la fosca–, a la força centrífuga del desig. I ara comencem a trobar el pinyol. Jo sabia que era un clar objecte de desig quan el director proposava coses. Una escena que era ben bé una fantasia. Que com em sentia? Titella. Esclava. Exagero. Potser. Mite fonedís. Ja ho he dit. Objecte d’usar i llençar. També.

Una dona sota els focus.

I què passava si tenies dona i feies teatre amb tot de mascles? Quines frases t’havies de sentir dir? Veus això, aquesta panxa –una de prominent que de seguida reconeixeríeu– és tota semen. És que te la follaries perquè és com un bebè. Si et feia una mamada, potser ni en notaries les dents. Si te’n vas amb una dona és perquè no has tastat el que és bo. Aquesta darrera, mai no podia faltar a la festa. Frase estrella. Aquí, a ser dona –i a la asimetria de poder– cal sumar-hi la no normativitat. Un festival de tèrbol atzur. I els companys de professió? Recordo perfectament aquell vestit que duies. I una rialleta. La síndrome de la impostora, desplegant la cua orgullosa. –Impostora, que no ho veus, que ets una impostora?– I fas més tele, i veus en els ulls dels guionistes que allò ho han escrit per a tu. Especialment per a tu, perquè ho facis. Per a ells. Tampoc no se n’amaguen. Llavors t’ho deien, si calia. Una brometa sobre la gràcia que els faria, al guionista i al director, que la teva companya –preciosa– i tu us féssiu uns petons. La mateixa que li devia fer a Woody Allen –sí, aquell que tot allò, ja ho sabeu– quan escrivia l’escena del petó de la Penélope i la Johansson. Tantes ànimes agraïdes arreu.

Seth MacFarlane va començar una cerimònia dels Oscars deixant-ho clar: "We saw your boobs". Una cançó acudit ben senzilla, anar esmentant totes les actrius i en quines pel·lícules se’ls veuen els pits o si encara no. El número va aixecar molta polseguera. Més enllà de la intenció amb què ho va fer, evidenciava la magnitud de la tragèdia: la importància d’aconseguir despullar una actriu i el pes específic que això té en la indústria del cinema. Així de bàsic, banal i patètic. Per alegria dels conspiracionistes, la conxorxa i la confabulació, de vegades, són reals. Només cal pensar en l’influent productor de Hollywood que rebia les actrius a la seva habitació d’hotel amb el barnús mig descordat. Sembla agosarat dubtar que, a les reunions de feina amb altres homes importants, Harvey Weinstein no parlés de les dones tal com les tractava. There’s a grain of truth in every joke.

I més. Homes de teatre que a la primera obra no et feien cap comentari de tipus sexual, però que uns anys més tard ja havien tret el tap: que els sostenidors, que els pits, i sempre aquella rialleta. –Impostora, impostora–. Homes de tele que demanaven que t’entrevistessin per conèixer-te, que et cridaven per fer un càsting perquè volien parlar amb tu. S’entén. És sistèmic, ja ho he dit. La banalització del mal fer. Els límits imprecisos. Fins aquí és lícit. A partir d’aquí ja no? El personatge duu una faldilla molt curta. Al final no farem l’escena al llit, només li lleparàs el cos suat –després de tota l’obra–. I ho feia pensant que havia discutit amb la productora perquè ell cobrava més que jo. Em preguntava quant valia llepar-li el cos suat a algú cada nit i si es podia fer d’una altra manera. A ell no li tocava aquella imatge de submissió. Que potser sí que cal, ei. I, si cal, es fa. Però si tot plegat és estructural, potser és necessari revisar les fronteres. I les diferències. L’actriu Gemma Polo, en una entrevista al Tot es mou, expressa com en les improvisacions d’escenes íntimes sovint les actrius resen perquè que no pugi de to. Que no pugi de to. Una pregària comuna, sembla. Gairebé una lletania. Els límits, quan no tens poder per posar-ne. Fins aquí? O un pèl més enllà? On el tens, el límit? No et preocupis, que te’l busquen.

Un pati de butaques en època de covid.

L’actriu britànica Keira Knightley ha dit recentment que no tornarà a rodar cap escena de sexe amb un director home. Només s’hi avindrà si hi ha una directora al capdavant. No vol continuar representant la mirada masculina. Sembla que a ella també li ha tocat repetir pregàries de fons. A Atonement (Expiació), el director li havia cridat "wank him off!" –"fes-li una palla"– mentre rodaven l’escena de sexe de la biblioteca. Ella mateixa ho va explicar fa anys, rient, al Graham Norton Show. Tots som víctimes del sistema. Tots reproduïm la gramàtica patriarcal. Per sort, l’estructura va canviant i ara hi ha una nova figura darrere les càmeres: les coordinadores d’escenes íntimes. En un terreny en què es pot produir un abús de poder amb facilitat, sembla indispensable que hi hagi mediació. Abans de començar es convenen els límits. Tot i així, el fet que ara es gestionin més bé aquestes escenes no vol dir que hàgim resolt del tot el problema. El "we saw your boobs", i ja se sap. La força centrífuga del desig. Recordo perfectament el moment en què vaig veure les escenes de sexe de La vie d’Adèle al cinema. No podia evitar veure-hi la fantasia masculina. Encara ara no entenc com l’autora del còmic no es va oposar que fos un director qui dugués la història a la pantalla. En vaig parlar força abans que les actrius se’n queixessin. S’havien sentit maltractades. Explotades. Un altre cop les fronteres poc clares. La lletania, la pregària.

Va ser per tot això que un dia vaig dir un "fins aquí" ben precís. Perquè se’m confonien –perquè em traspassaven– totes les línies. Era, segurament, el millor moment de la meva carrera. Vaig expressar al meu company d’aleshores com estava de cansada, de tot plegat. Del desig al centre. Podria haver optat per continuar amb la reivindicació –agraeixo el coratge de totes les que la fan possible cada dia–. L’actriu no es vol maquillar ­–què vol dir que no es vol maquillar?– "Es que os arregláis tan poco, venís a un casting sin maquillar y sin peinar. Así no pasarás a la final". I passar-hi es converteix en una petita victòria social: l’estructura la fem nosaltres. Hauria estat més valent continuar la lluita des de dins? Potser sí. Al meu company tampoc no li feia gràcia la promiscuïtat fictícia. Em sembla molt bé que ho deixis enrere. Ironies. Tots tibant cap a la seva banda.

Vaig fugir cap a la universitat. Buscant recer. Ara surten veus per debatre també les relacions de poder entre professors i alumnes (el que passa en alguns instituts ho deixem per a un altre dia). Hi havia professors. Hi havia històries. I, sí, també cal fer feina. Però a la universitat l’intel·lecte acostuma –verb matís– a ser al centre. Per això hi havia fugit. L’aritmètica de l’expedient és un bon antídot per a la síndrome de la impostora. A la universitat també hi són, evidentment, la fascinació per la joventut i la bellesa. El sexe. L’admiració que desperta una ment brillant, l’experiència, la saviesa. També hi és, tot això. I és necessari. Ens cal aquest intercanvi. Desitjar, admirar, estimar, cardar, fer l’amor. Som també això, és inevitable. S’entén, en part, que direcció de l’IT digués que ja són grans, que és cosa seva. Els senyals d’alerta, però, són la reiteració, la reincidència i els perills que comporten les relacions profundament asimètriques. El desig al centre. La normalització de tot això que he intentat explicar. Fa anys que totes les alarmes udolen alhora.

Malgrat aquesta estructura canviant, malgrat aquestes noves generacions valentes, encara hem de repensar si calen tantes pregàries callades. És evident que no hi haurien de ser i que, per tant, ens hem de plantejar què hem de fer per poder oferir una estructura en què sentir-se còmoda sigui sempre la norma. I fer-ho. Que sentir-se a gust, segura, no sigui cosa d’una negociació, d’un contracte, de qui ja té nom i carrera. Que la nostra identitat no s’arrapi tant al cos, la bellesa, la joventut, el sexe. I fer-ho. Perquè quan descobrim que hem deixat de ser joves, no ens hàgim de preguntar qui som, què érem. Desplaçar el desig del centre.

Aprecio molts companys que surten o podrien haver sortit en aquest relat. A alguns, me’ls estimo. N’hi ha algun amb qui hem tingut una relació i hem compartit moltes coses. Entenc que no vivim aliens a un sistema i a una època. S’entén. Alguns, en un moment o altre, m’han confessat les seves febleses. Jo també els he confessat les meves. Jo també he vist borroses les línies. També m’he equivocat. Si he de triar una preposició, m’estimo més amb que no pas contra. No sé si m’agrada aquest "caureu tots". Entenc què vol dir –és necessari fer caure els assetjadors–, però cal molt més que això: cal fer caure l’estructura, el sistema que els ha permès i que els permet actuar amb impunitat, que permet entronitzar monstres amb la naturalitat d’un "ja sabem com és". I l’estructura cau quan l’enfoques amb la llanterna. Cal posar llum a la foscor, que diria aquell. Cal delimitar les fronteres difuses que recorren tot aquest text. És una feina molt més profunda, que vol temps. Com diu Sara Ahmed, ser feminista és endur-se deures a casa.

En el meu cas, he tingut la sort de no trobar-me, a la feina, amb cap maltractador dels que deixen ferida profunda. M’he trobat, només –només–, tot això. Ara la situació està ben polaritzada. En la societat del jo digital, del simulacre i de l’espectacle, tots som mediàtics: Baudrillard, Debord o allò del "ya nadie baila, todo el mundo es DJ" dels Ultraplayback. L’exposició i la rendibilització de la sexualitat a les xarxes són una pràctica habitual. I tot i que és cert que l’explotació del cos sovint és autogestionada, els problemes estructurals sembla que s’amplifiquin –tema per a un altre dia–. Paradoxalment, les noves generacions són més valentes i més conscients de la gramàtica patriarcal. Tenen clar que cal desplaçar el desig del centre. I, sobretot, que som nosaltres que fem l’estructura.

Elvira Prado-Fabregat és actriu, cantant i investigadora especialista en 'performance studies'

stats