«La mafia è una montagna di merda» –Peppino Impastato
L’esclat del cas Montoro aplega tot els ingredients immutables del pessebre castís, desgrana cada vímet d’una corrupció més sistèmica que sistemàtica i sacseja el taulell politicoemocional a benefici provisional de Vox. Com sempre, passen les modes i només en queda la runa, enmig d’un oblit que només s’esquerda quan esclata un nou desori. Aleshores mirem pel retrovisor, recordem d’on venim i ens demanem què carai no ha canviat mai. Cantonada memòria, de l’estat judicial de les coses caldrà recordar que de l’aznaritat en van quedar tres exministres condemnats i empresonats –Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, Jaume Matas– i que uns quants més també foren investigats, amb causes arxivades o sentències absolutòries pels pèls. Dels governs del felipisme, amb rúbrica judicial ferma, foren condemnats, entre d’altres, un ministre de l’Interior, la coordinadora de finances del partit, uns quants banquers, el germà del vicepresident Alfonso Guerra i manaires de clavegueram del CESID –i va dimitir tot un ministre de Defensa, Narcís Serra, per les escoltes il·legals, fins i tot a la Casa Reial–. Dels governs de Mariano Rajoy, ara sura Montoro, però Fernández Díaz espera judici, on li demanen 15 anys de presó per patriota mentre la seva ministra de Sanitat ja fou condemnada, a títol lucratiu, en el cas Gürtel. Del Peugeot de Sánchez, només en fase prèvia d’imputació, ja han baixat tres persones –i dos han estat secretaris d’organització del partit– i ara només en queda una al volant, que respon al nom de Pedro. Així estan les coses. Com si oblidéssim cada dia que el vaixell insígnia del serial es diu Juan Carlos I i encara viu a cos de rei a Abu Dhabi.
I això que l’afer Montoro no ha fet més que començar, quan el malnom Equipo Económico té massa polisèmia. I tots els elements de qui, fent-se passar per pretès lobi, està ja imputat per la presumpta comissió de set delictes greus. Hi ha altres detalls majors –empreses d’alta volada com gasístiques, elèctriques o del joc, vergonyoses redaccions de la llei a la carta, informes tributaris retocats per afavorir la impunitat judicial el PP o una policia patriòtica, també fiscal, de doble ús brut i barroer: enemics de sempre i adversaris interns dins el mateix PP. I d’altres matisos que semblen menors però no ho són pas: un jutge perifèric –lluny del districte judicial central– que durant 7 anys ha investigat, rere un estrany correu pescat d’una altra investigació; una fiscal anticorrupció que ho advertia i a la qual no van voler escoltar en el seu moment; un periodista com Carlos Alsina recordant ara com les gastava el ministre –"que entenia el poder com a via per premiar favors, beneficiar els afins i castigar a qui no combregava, no necessito que m’ho digui un jutge"–, i un periodista assetjat de l’ABC, Javier Chicote, que en el seu moment –que és quan més costa i quan més cal fer-ho– va provar de posar el nas al frau. La resta, l’hemeroteca Montoro. No és balder recordar avui com se’n vantava de saber de les desventures de la nissaga Pujol des de l’any 2000. De rememorar com va protegir tres mil defraudadors milionaris ordint l’amnistia fiscal del 2012, aquell indult massiu declarat nul pel Constitucional amb una nul·litat judicial ben insultant, perquè no va tenir mai cap efecte real. I de reviscolar com va aplicar aquell sadisme fiscal classista de doble tall, amb la serra elèctrica de les pitjors retallades antisocials i la pujada més gran d’impostos a les classes mitjanes i populars, mentre es rescatava la banca i es beneficiava les elits econòmiques de sempre amb rebaixes fiscals de fins al 85%, sense saber del cert quant ens han furtat. O de no oblidar com el 2013 es va cessar de forma fulminant la inspectora d’Hisenda que es va atrevir a sancionar CEMEX amb 455 milions per frau fiscal –una sanció que el Tribunal Suprem va acabar ratificant. En concret, el novembre del 2023.
Per això, potser, l’imprevist cas Montoro remourà altre cop tots els melons i tot allò que no s’ha fet i ara ens passa factura i fractura. El drama concorrent és que no hi ha res de nou sota un cel de plom. Si rebobinem només una dècada enrere, l’anàlisi del moment palesava aleshores cinc dinàmiques corruptores entrelligades que ens deixaven un panorama a cavall entre el No sabeu pas d’Andrea Camilieri, el Crematori de Rafa Chirbes i el Sicília sense morts de Guillem Frontera. Cinc forats negres per on s’escapolia gairebé tot i ens furtaven present i futur: el finançament irregular dels partits polítics, l’onada d’especulació urbanística de la qual en paguem encara les funestes conseqüències, la concertació privada d’obra pública, la ingent indústria del frau fiscal i l’economia global del delicte. Entre la sentència de la Gürtel i vuit trets al carrer Consell de Cent la setmana passada, diguem-ho així, ha passat de tot i n’hem vist de tots els colors. Com si fos ahir, també. Perquè la frase "sota el capitalisme de connivència, la corrupció és una temptació estructural permanent" es va pronunciar un juliol del 2016 al Parlament de Catalunya. L’expressà el fiscal Sánchez Ulled, aleshores delegat anticorrupció a Barcelona, a la Comissió d’Estudi de les Mesures de Lluita contra la Corrupció per a la Regeneració Democràtica. Aquella comissió la presidia l’exdiputat Benet Salellas. El fiscal va arrencar la intervenció afirmant: "Que m’hagin convidat a aquesta comissió entenc que és la primera constatació d’un fracàs; el fracàs de les institucions a l’hora de prevenir i alhora, també, de combatre la corrupció política". Com si fos ahir, doncs. Vuit temporades després.
Sia del color que sia, hi ha, però, alguna cosa que mai no canvia. Si les corrupcions ens donen treva estiuenca o no dependrà del pròxim informe filtrat de l'UCO. Anècdota paradoxal, en els anys més tèrbols del conflicte basc –allà on arrenca la fosca carrera de Koldo Garcia–, un dels millors penalistes europeus va sostenir en la vista oral d’un judici que les altes instàncies de la Guàrdia Civil sempre operaven com "un Estat dins l’Estat". En acabar, en els escaires impossibles dels passadissos dels palaus, un alt comandament benemèrit present a la sala se li va apropar i li va rebatre l’afirmació: "Vostè s’equivoca, no som un Estat dins l’Estat. Som l’Estat". I punt. Decimonònicament, encara i com si fos ahir, semblaria com si l’alternança política al Regne d’Espanya la decidís més la corrupció –González i Rajoy, i Sánchez en cua d’espera– que el vot, en encertada reflexió d’en Fèlix Riera sobre el torn polític al segle XIX, mediat encara per l’escàndol de torn. En la realitat som a la sínia, en déjà-vu i en etern retorn, que hauria de confrontar el femer de la corrupció amb el seu antònim per antonomàsia: democràcia política i ètica de la decència comuna. Al capdavall, hi ha un vell aforisme que rebla que el capitalisme creu haver après de la màfia tot el que la màfia creia que havia après del capitalisme. En aquell sot, en aquesta cruïlla, és on som encara. Com si avui fos encara ahir.
