S’està parlant molt aquests dies del robatori espectacular que hi ha hagut al Louvre, el museu més emblemàtic de París i un dels més freqüentats d’Europa i del món. Els mateixos responsables polítics francesos han dit que aquest incident ha posat el país en ridícul perquè mostra una manca de previsió i de seguretat per part de les autoritats, no només del museu, sinó més enllà, ja que es tracta d’una institució pública. De fet, una de les hipòtesis sobre els motius del robatori –a part del més evident, l’afany de lucre– és que respondria a una “ingerència estrangera” per desestabilitzar França i, de retruc, Europa. Sabem que Rússia està fent una política agressiva en aquest sentit, però de moment s’ha limitat a ciberatacs, i aquesta teoria sembla una mica conspiranoica.
El que ha passat al Louvre podria ocórrer a molts altres museus europeus, començant pel Prado (recordem les manifestacions dels seus equips de vigilància, fa només un parell d’anys, que es queixaven de la insuficiència de personal deguda a les retallades fetes per l’empresa privada que s’encarrega de la seguretat). Al Louvre, recentment, també hi havia hagut protestes dels sindicats i del personal per la mateixa causa. S’ha recordat, així, els atacs d’activistes contra obres d’art a museus com la Galeria dels Uffizi de Florència o el mateix Prado, o les badades i imprudències de turistes amb massa ganes de selfies que causen danys importants i de vegades irreversibles a les peces artístiques.
Deixant de banda el fet que molts d’aquests museus es troben en edificis històrics que no es poden transformar en búnquers, perquè s’arruïnaria el seu valor patrimonial, però que probablement es pot fer molt més per protegir el seu contingut de la cobdícia o de l’activisme mal entès, ens podem preguntar si aquesta deficiència en la “seguretat” és una mostra més de la decadència cultural i política de França i, per extensió, d’Europa. Certament, els grans museus dels Estats Units tenen vigilants armats que no dubtarien a obrir foc contra els lladres. Però, volem viure en un món així? Sense minimitzar la violència estatal i estructural que existeix, sens dubte, al nostre país, a França i a Europa, almenys aquí l’Estat no té autoritat legal per matar (que mati il·legalment no s’ha de descartar, però és en casos més puntuals).
Fa tot just dues setmanes, el 9 d’octubre, es va produir a París un altre esdeveniment que ha tingut molt menys ressò mediàtic: la panthéonisation o entrada al Panteó de les despulles de Robert Badinter, un advocat defensor dels drets humans que va ser senador i president del Consell Constitucional francès. Badinter ha ingressat en la nòmina de personalitats (gairebé tots homes, val a dir) honorades per l’Estat francès per la seva contribució a la història i als “valors republicans”. En el seu cas, té el mèrit d’haver aconseguit, per encàrrec del president François Mitterrand, que tot just havia accedit al poder, que l’Assemblea Nacional, el Parlament francès, abolís la pena de mort, el 9 d’octubre de 1981. En un cèlebre i emotiu discurs que es va tornar a sentir en la cerimònia al Panteó, Badinter –que venia d’una família jueva deportada i assassinada als camps– va citar Victor Hugo, pioner en defensa de l’abolició, així com una frase de Jean Jaurès, patró dels socialistes i gran humanista, molt recordada encara, que diu que la pena de mort és “contrària al que la humanitat ha pensat de més elevat i al que ha somiat de més noble”. L’advocat hi va afegir altres frases que han passat a la història, com aquesta: “Atès que cap persona és totalment responsable, atès que cap justícia pot ser infal·lible, la pena de mort és moralment inacceptable”. I, adreçant-se a la resta de parlamentaris que havien de votar l’abolició, va afegir: “Demà, gràcies a vostès, la justícia francesa no serà mai més una justícia que mati”.
Aquestes paraules, gairebé mig segle després, encara tenen plena vigència en un món curull de conflictes bèl·lics sagnants i on la violència legal el poder l’exerceix sense pensar-s’ho dues vegades, fins i tot en països suposadament democràtics com els Estats Units o el Brasil. Poques persones, fora dels brasilers, saben que a la “ciutat meravellosa” de Rio de Janeiro, “plena de mil encants”, com diu la cançó –la qual cosa és ben veritat–, s’hi produeixen regularment “operacions” (és el terme eufemístic que empra la policia militar que les du a terme) contra el narcotràfic que consisteixen en disparar des d’helicòpters als carrers de certes faveles. Això és moralment inacceptable no només perquè han mort criatures que anaven a l’escola, sinó perquè la humanitat hauria de ser contrària a matar legalment altres éssers humans, siguin quins siguin. Tornant la paraula a Robert Badinter: “La justícia de l’eliminació és una justícia d’angoixa i mort”. Aquesta frase diu molt sobre en quin món volem viure.
