Dimecres passat, 10 de setembre, a Europa els ulls estaven posats en França. Després de l’expectació que va despertar l’anunci de mobilitzacions sota el lema “Bloquegem-ho tot”, quin balanç se’n pot fer? En resum, podríem dir que el moviment no va tenir l’èxit que desitjaven els que el van convocar, ja que no va aconseguir aturar el país: hi va haver retards en el transport públic, però la massiva i contundent intervenció policial va impedir que es tallessin grans eixos, com era la intenció dels manifestants.
Una de les incògnites era qui hi participaria, ja que no se sabia del cert d’on havia sorgit la convocatòria. Segons els mitjans, la majoria d’aquests participants eren joves d’afiliació política i procedència social i cultural diverses; el punt comú era l'edat, d’entre 20 i 25 anys. En això, el moviment es podria connectar amb protestes en països tan diferents de França com les que s’esdevenen actualment al Nepal, o amb les Primaveres Àrabs de ja fa una dècada i mitja. Anant més lluny, fins i tot es podria relacionar amb el Maig del 68, protagonitzat pels estudiants universitaris. Gairebé seixanta anys després, la joventut francesa que es manifesta no està formada només per estudiants, que teòricament pertanyen a una franja privilegiada de la població, sinó també pels joves de l’altre extrem social, els que han crescut a la banlieue, l'extraradi de les grans ciutats, en famílies d’origen estranger, i que sovint –més els nois que les noies– són víctimes del fracàs escolar i de la manca d’oportunitats laborals. Aquest és un exemple més de les nefastes conseqüències del model colonial.
Però cal remarcar també la creixent precarietat dels universitaris. Tot i la gratuïtat de l’ensenyament superior, la vida a les ciutats, especialment a París, on hi ha la majoria de les universitats, és molt cara. Les retallades en les beques fan que molts d’aquests estudiants ni tan sols es puguin alimentar correctament. Evidentment, això no els afecta només a ells: el 30% de la població a França assenyala que no pot comprar queviures que permetin fer tres àpats correctes al dia. Una enquesta recent indica que la meitat dels joves estan descontents amb la seva situació econòmica i que dos terços dels seus progenitors pensen que els seus fills viuran en condicions pitjors que les seves.
Aquest pessimisme tan francès –però que confirmen fets preocupants com la degradació dels serveis públics, la davallada dels indicadors econòmics del país, la inestabilitat del govern i la desconnexió de la classe política respecte a la ciutadania– es combina amb la cultura de la protesta cívica, molt més arrelada a França que al nostre país. Es diu que les guspires que van encendre la protesta “Bloquegem-ho tot” van ser la proposta del primer ministre que acaba de dimitir, François Bayrou, d’eliminar dues festes laborals anuals i la seva negativa a implantar una taxa per a les grans fortunes. Són mesures, de caràcter contrari, que tenen un abast sobretot simbòlic, ja que, com recordava Josep Ramoneda fa uns dies, el gran problema de fons és la creixent desigualtat a tots els nivells entre una elit privilegiada i la resta de la ciutadania.
El malestar de la joventut es tradueix, d'una banda, en la desafecció envers la política institucional, fins i tot respecte als partits d’esquerres –fracturats, a més, per la resposta a la guerra d’Israel contra Palestina, que ha oscil·lat entre una prudència farisea, per por d'atiar l’antisemitisme, i la denúncia més virulenta i pel broc gros–; i, de l’altra, en la bona acollida que tenen els representants de l’extrema dreta entre els més joves. La degradació de l’educació pública –molt majoritària a França– i l’antiintel·lectualisme que guanya terreny al país de l’“excepció cultural” fan que hi regni una batalla ideològica entre els que aspiren a mantenir o adquirir privilegis i els que creuen en la justícia social. El problema és que aquestes dues actituds ja no s’identifiquen amb la dreta i l’esquerra tradicionals, i ni tan sols amb l’extrema dreta, que ven, amb èxit, un hipòcrita discurs igualitarista que fa empassar amb grans dosis de populisme.
En definitiva, a França li costa pair que ja no és una potència mundial, ni tan sols en el pla cultural, i que s’està convertint en un país irrellevant en el mapa mundial. El problema és que aquest diagnòstic es pot aplicar, en graus diversos de progressió, a cadascun dels països europeus i a la Unió Europea en conjunt. Parafrasejant el cèlebre poema de Salvador Espriu, ja no ens podem emmirallar nord enllà, on la gent ja no és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, sinó “pobra, bruta, trista i dissortada”, talment com als països d’una mica més al sud. Per això, no es tracta que França ja no sigui un exemple en què altres països com el nostre puguin emmirallar-se, sinó que potser és precisament un reflex del que està passant a tot Europa.
