Saint-Michel-de-Montaigne (en occità, Sent Miqueu de Montanha) és un nucli rural minúscul, una petita perla d’un inqüestionable i orgullós afrancesament. La llengua d’oc fa temps que hi ha passat a millor vida. No hi falta la bandera nacional a la façana de l’Ajuntament, ni una d’addicional a la placeta del davant, al peu del monument als caiguts de la Primera Guerra Mundial. ¿A la Segona no hi va anar ningú? Potser, seguint el penetrant escepticisme del seu patró històric i filosòfic, ja s’havien desenganyat dels honors militars. En aquest llogaret del Perigord porpra, dins la frondosa Dordonya, tot batega a l’ombra de l’autor dels fabulosos Assajos. Tot?
Hi arribo un dimarts de setembre, que pel que es veu és el dia setmanal de la pizza ambulant. A peu de carrer-carretera, rere un centre cívic tancat i barrat, s’hi ha instal·lat la camioneta del pizzer. La verema ja està feta. Pagesos panxuts i matrones grasses, dotades d’una sensual afabilitat, hi fan tertúlia: mentre esperen alegrement les respectives comandes comparteixen, esclar, un parell d’ampolles de vi. Ens saluden amb somriures de complicitat. En l’aire flota una humitat agradable que aviat es torna plugim d’estiu i ens obliga a tots a refugiar-nos sota l’avancé del vehicle culinari. Augmenta la germanor sorollosa.
El pizzer, tot un manetes, ens diu que no ens podrà servir l’esperada coca de recapte italiana fins d’aquí una hora: necessita el seu temps per cuinar com cal cadascun dels encàrrecs. L’aromàtica escalforeta de formatge i tàperes és seductora. Trio la clàssica napolitana. En el seu viaggio in Italia, segur que el senyor de Montaigne la devia tastar. Era un home tradicional de mentalitat oberta i tafanera, amb tolerància a les novetats senzilles. També ens hauria acompanyat amb uns generosos gots de vi local: "S’equivoquen els qui acostumen a condemnar el vi perquè alguns s’hi emborratxen. No es pot abusar més que de les coses bones". Els seus descendents a fe que n'abusen. Benaurats! Què es pot fer, si no, un dimarts al vespre en un poble perdut com aquest?
Quines "coses bones" veig per aquí? Dels quatre carrers, dos estan dedicats a Étienne de La Boétie, amic de l’ànima de joventut de Montaigne mort massa d’hora, i a Marie de Gournay, deixebla inesperada, filla adoptiva (i alguna cosa més) del savi quan aquest ja era gran. Un veí embafat de montaignisme, en un racó discret de la façana de casa s’hi ha col·locat una placa: "Ici le 15 Aout 1575 Michel Eyquem de Montaigne a pissé sur ce mur" [...es va pixar en aquest mur]. En efecte, l’inventor de l’assagisme, a part dels seus aguts atacs de pedra, també devia patir urgències urinàries. "Cada home porta dins la forma completa de la humana condició", incloses les necessitats fisiològiques, ves.
Si ens hem de posar escatològics, cal dir que els benaurats habitants d’aquest racó de món gairebé la caguen en les últimes presidencials: 52,86% dels vots (111) per a Macron i 47,14% (99) per a Le Pen. És curiós, visites un indret idíl·lic i mític, confraternitzes amb els paisans, et menges una pizza feta de productes locals, xales amb l’ombra allargada del teu filòsof de capçalera... i de cop t’adones que la meitat de la bona gent que l’habita són uns amables fatxes ultranacionalistes. Fracàs absolut de l’humanisme montaignià. Al monument-biblioteca a l’aire lliure dedicat a l’il·lustre avantpassat, les teranyines abracen els lloms dels llibres. Els paisans d’aquí no són ni lectors ni ciutadans del món, com es proclamava Sòcrates i l’aplaudia Montaigne, que no s’estava de recordar-nos, pel que sembla en va: "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic". I encara, davant la proverbial i endèmica demagògia antipolítica (avui trumpista, lepenista, orriolista o abascalista), ens advertia: "És ben fàcil acusar d’imperfecta una administració, perquè totes les coses mortals ho són". Perfecte.
Quan l’endemà visito la torre on Montaigne va pensar-se i escriure’s, i on de passada va retratar la humanitat sencera sense filtres púdics, em reconcilio amb la memòria d’aquest ondulant company de vida. A la vista de les cites dels seus estimats clàssics grecollatins gravades a l’enteixinat del sostre, un calfred em recorre l’espinada. Faig el ridícul, potser? Les coses van com van. O com nosaltres fem que vagin: "La vida, per ella mateixa, no és ni un bé ni un mal: és el lloc del bé i del mal, segons allò que els hi concediu". Ell, per afrontar el bé i el mal, va concedir-nos lucidesa i sensibilitat. Aquest 13 de setembre fa 433 anys que va morir. En tenia 59, la meva edat.
