Més de 110.000 persones van desfilar dissabte pel centre de Londres en la manifestació d’extrema dreta més nombrosa que s’ha vist al Regne Unit en dècades. La marxa antiimmigració, batejada com a “festival de la llibertat d’expressió”, va comptar amb l’aparició sorpresa d’Elon Musk, en videoconferència, per donar el seu suport a Tommy Robinson, el polèmic activista convocant de la concentració, acusat de discurs d’odi i de difusió deliberada de continguts falsos. La marxa i els parlaments es van convertir en una desfilada de teories conspiratives, discursos racistes i barrets MAGA, i el recordatori constant de greuges polítics i socials, amplificats des de banda i banda de l’Atlàntic.
Musk va centrar la seva intervenció en un nou atac al primer ministre britànic, Keir Starmer, la mateixa setmana que s’ha d’entrevistar amb el president Donald Trump. Però les paraules del magnat tecnològic advertint a la multitud que “la violència s'acosta” i que “o contraataques o mors” han agreujat encara més la topada entre Musk i Downing Street. De moment, el curs polític s’ha estrenat amb l’enèsima crisi interna al govern i la demostració de força ultra al carrer.
En un Regne Unit que ja ha viscut un estiu marcat pel debat sobre la proliferació de banderes en l’espai públic, la concentració de dissabte va ser una exaltació de l’essencialisme patriòtic d’una extrema dreta que ara, a més, compta amb un Nigel Farage guanyador. Reform UK, el partit de l’ideòleg del Brexit, s’ha anat reforçant en els comicis locals i ja pressiona per un avançament de les eleccions generals, previstes per al 2027.
Les urnes també afavoreixen l'extrema dreta alemanya, que diumenge va augmentar el seu poder local a l’estat més poblat del país. Malgrat els bons resultats de la CDU del canceller conservador, Friedrich Merz, el suport a Alternativa per a Alemanya s’ha triplicat al land del Rin del Nord - Westfàlia en només cinc anys.
A França, la crisi governamental i les protestes que es viuen al carrer també auguren l’inici d’una nova era al país, marcada no només pel declivi irreversible d’Emmanuel Macron sinó per l’oportunitat que aquest daltabaix representa per a Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional, que ja avui és la primera força de l’Assemblea francesa.
L’aigualida cimera de Vox d’aquest cap de setmana a Madrid és només una anècdota en l’onada guanyadora que manté l’extrema dreta com la força decisiva que estalona el poder vigent a bona part de la Unió Europea. Però també és el símptoma d’una altra realitat. Les xarxes globals d’extrema dreta tenen tant de transnacionalisme com d’oportunisme.
La dreta radical practica una forma de “transnacionalisme selectiu”, i els seus líders adapten aquells discursos que quadren amb els contextos nacionals i esquiven el que les diferencia. Perquè malgrat aquestes xarxes de cooperació flexible, eslògans manllevats, episodis de violència –com l’assassinat del líder del moviment MAGA Charlie Kirk– que interpel·len i mobilitzen a una part important del seu electorat, com més proliferen les forces de dreta extrema més heterogènies són entre elles.
Però, malgrat tot, han aconseguit arrossegar el centre polític cap a la dreta. “És el mainstream el que s’ha radicalitzat”, resumeix el politòleg neerlandès Cas Mudde, que fa anys que analitza l’auge de l’extrema dreta.
L’efecte més directe d’aquesta transversalitat és la normalització del discurs radical, però també la consolidació de discursos i agendes que han acabat centrant el debat polític i el seu efecte sobre les democràcies.
La capitalització del creixement dels fluxos migratoris i del discurs antiimmigració és un dels factors que alimenten la popularitat de l’extrema dreta, segons l’últim informe de l’Institut Internacional per la Democràcia i l’Assistència Electoral (IDEA), que, una vegada més, constata com la representació política arreu del món ha caigut fins al seu pitjor nivell en més de 20 anys. L’estudi confirma també que Europa és la regió on les garanties de l'estat de dret han caigut de manera més notable aquest últim any. L’efecte dominó de la fractura i les polítiques que s’estan aplicant als Estats Units ha erosionat la democràcia en alguns països del Vell Continent.
