Francesc Galí com a mestre (1915)

De l’article de Josep Aragay i Blanchar (Barcelona, 1889-Breda, 1973) publicat a La Veu de Catalunya (24-V-1915) aquest cap de setmana ha fet 110 anys. El pintor i pedagog Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965) inaugurava llavors l’Escola Superior dels Bells Oficis, iniciativa representativa de l’esperit renovador del noucentisme en l'àmbit dels ensenyaments artístics i de la formació professional. Francesc Galí la va dirigir i va impartir-hi assignatures de dibuix i de color. El MNAC dedica una exposició a Francesc Galí des d’ara fins al 14 de setembre.

Sempre m'ha desvetllat una profunda admiració la generosa virtut dels qui es dediquen a la pedagogia en el ram de les arts, perquè ells no tan sols donen als seus deixebles el tresor de les seves experiències, sinó que descuiden, en bé d'ells, la continuació de les pròpies obres. En un temps i en un país com els nostres, tan refractaris a la generositat i al sacrifici, això és una cosa heroica i potser ha estat una cosa heroica en tot temps, car els petits esperits sempre han volgut el misteri a son entorn. No hi ha entre nosaltres gaire gent capaç de cedir, ni gairebé d'ensenyar les seves armes als veïns, i els qui en són capaços, ho duen escrit en el front amb senyals que han passat de moda. [...] Solament aquell que es veu segur damunt de les seves pròpies obres i idees és capaç de cedir-les als altres, perquè ell sap que no es giraran en contra seu, sinó que seran eternament seves en qualsevol esperit que habitin. El gran, aleshores, ajuda el petit, i el qui no ho fa és que no té idea de la seva grandesa, o pitjor encara, és que es veu petit davant del petit. I aquí, en el cas del meu mestre Francesc Galí, no solament es tracta d'un pedagog, sinó d'una veritable vocació per la protecció, per l'ajuda fins al sacrifici, per l'ensenyament més generós i pel bon consell i per la cessió de tots els beneficis que es posseeixen conscientment i pels que es coneixen sense posseir-los. Es tracta d'un veritable home generós i de gran talent, d'un home que sap ensenyar sense fórmules i que té l'habilitat de canalitzar les aspiracions de cada deixeble dins de les seves pròpies aptituds. En dies com els nostres, tan pròdigs en idees de pedagogia estètica banal, ell coneix, com ningú, el tremp de la seva feina, entre una veritable plaga de pedagogs, inútils o perniciosos. Ell, com ningú, s'ha obert pas entre la confusió present, de cara a una cosa clara, deixant de banda, a un cantó, les fórmules mortes de les nostres escoles antigues, i a l'altre, els procediments moderníssims que, venint de l'Amèrica del Nord, havien d'ensenyar els fills desventurats dels pobles llatins com es dibuixa. ¡Què calia als homes joves del nostre temps sinó un home així, un home que posés els seus deixebles en contacte amb les coses del món i que cerqués en llurs esperits la força que havia de despertar el nostre art del present! Galí no dirà a ningú de quin color es pinten els arbres, com passava en altres temps, ni li ensenyarà això que sigui la moda del dia. Que no hi vagin els qui no vulguin passar per la vergonya de veure's amb la seva pròpia cara; però que hi corrin aquells qui essent joves encara, i necessitats de consell, no esperen altra cosa de ningú sinó d'ells mateixos, perquè amb en Galí hi trobaran, no l'home que ensenya el que sap, sinó el que ensenya a saber.