L’amo del diccionari

¿Des de quan un estat ha dit que tenia presos polítics? Sempre han tingut presos que han violat les lleis

No ve de nou: cada grup de poder defineix les paraules per adequar-les als seus interessos. Ho fa amb les imatges, amb les metàfores i amb els marcs de discussió. Cada afirmació compta perquè ens en servim per bastir idees, programes polítics i, finalment, mons. Cada trencament d’un món, cada qüestionament, va acompanyat també d’una crisi de llenguatge.

L’independentisme ho va poder comprovar tan bon punt va començar a agafar embranzida. Les paraules que feia servir es comparaven amb les que havia fet seves el nazisme, i des d’aleshores és estrany que un mitjà espanyol no en publiqui amb certa regularitat alguna mostra. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, Francisco Rico transformava el lema de l’Alemanya nazi “ Ein Volk, ein Reich, ein Führer” en “Ein Volk, una república, un Puigdemont”.

Rico és una figura admirada per una part de l’autoproclamada esquerra barcelonina, que potser se sentirà malament perquè Rico fa servir el poble, quan la idea d’un sol poble és una de les eines amb què intenten frenar l’independentisme. La molèstia, emperò, no serà gaire grossa. Els mecanismes de redefinició de conceptes que té el poder són ràpids. I no oblidem que quan et pots autoproclamar esquerra vol dir que ets, fins a un cert punt, propietari del diccionari.

És un dels molts botons de mostra, però la merceria és gran i antiga. Qui té la impremta, la màquina d’escriure o les ones hertzianes més potents situa el marc de les definicions. Per a l’Estat i per a bona part de les esquerres espanyoles, els presos polítics no existeixen. És impossible: ¿des de quan un estat ha dit que tenia presos polítics? Sempre han tingut presos que han violat les lleis. Seria com sortir al carrer i preguntar qui és mala persona. Ningú no aixecaria la mà.

Venen anys complicats perquè caldrà posar sobre Catalunya un focus que desviï l’atenció del fracàs polític i social que és Espanya

Tots estem dins de marcs, però no tots els marcs estan sotmesos a discussió. Els que tenen poc poder -com l’independentisme- ho estan tant si els agrada als que l’habiten com si no. Més val que els agradi perquè fins ara no els ha anat pas malament, és la flexibilitat discursiva, que li ha permès créixer, però aquest és un altre tema. A Espanya aquesta adhesió als significats del poder és tan gran que avui hi ha gent a la presó. Aquesta és la principal diferència avui entre Catalunya i Espanya, el qüestionament del discurs del poder ha estat tan intens que l’Estat només ha pogut respondre amb presó i violència, una violència que acaba transformant el llenguatge.

No parlo només d’insults com els que profereix un home de lletres com Francisco Rico, parlo de la quantitat d’energia que s’ha destinat a descriure’ns, i d’exemples en tenim exemples a cabassos. Hem hagut d’aguantar durant anys el mite de la burgesia catalana finançadora del nacionalisme i, quan ha arribat el moment, els ha faltat temps per amenaçar de canviar de lloc la seu social. Pérez Andújar parlava dels oligarques d’Òmnium, que deuen ser la gent que, com Jordi Cuixart, acaben a Estremera. Hem acceptat que hi havia una autonomia encara que el seu abast estigués completament devaluat. Amb un 13% de televisió en català es parla amb total normalitat d’adoctrinament a través dels mitjans fins a l’extrem que s’intenta tancar-los amb qualsevol estratègia. S’ha homologat un nou significat de la violència per aplicar-la a manifestacions pacífiques i a Espanya les excepcions que es queixen confirmen la regla que diu que el marc ha funcionat. Hem arribat a l’extrem d’haver d’acceptar que les paraules que sabem llegir no volen dir el que volen dir. Llegim “M. Rajoy” als papers de Bárcenas però l’estructura mediàtica que defensa el president és tan forta que “M. Rajoy” pot saber-se, mentre l’Estat el necessiti, a recer de qualsevol perill.

No és estrany, doncs, que aquests dies les forces constitucionalistes estiguin admirades de la decisió de Macron de fer una llei per castigar els qui publiquin fake news. La falsedat és discutible, però la notícia no, i Macron també produirà notícies que sempre seran certes. Venen temps complicats perquè els nostres Macrons necessitaran posar en circulació el grau suficient de nazisme, de violència o d’inestabilitat a Catalunya perquè passin inadvertides la pujada de la factura del gas pel projecte Castor, la fallida de les pensions, la constant desinversió en el sector públic o l’empobriment de la classe mitjana. Venen anys complicats perquè caldrà posar sobre Catalunya un focus permanent que desviï l’atenció del fracàs polític i social que és Espanya avui.

La crisi de les paraules va més enllà de la crisi del periodisme. Te n’adones quan un catedràtic de literatura tan estimat per l’autoproclamada esquerra catalana ha de recórrer als lemes nazis per descriure Puigdemont.

Més continguts de