11/03/2022

Frívols, ofesos, benintencionats

2 min

És absurd qüestionar la importància de la simbologia dins les nostres vides. Els símbols són especialment útils per escenificar i homogeneïtzar visualment l’adhesió a una determinada causa, d’aquí que els colors adquireixin tanta rellevància a les manifestacions col·lectives. El 8 de març, esclar, no s’escapa d’aquesta tendència, i per això les xarxes socials, els aparadors dels negocis, els logotips, les mascaretes, els complements, la roba i els edificis institucionals es tenyeixen de lila per escenificar simbòlicament, però també cromàticament, el suport al moviment feminista durant aquella setmana. 

Als símbols, però, els passa el mateix que a les declaracions d’amor: si se n’abusa, si es reparteixen sense gaire criteri ni convicció, aleshores el missatge perd força, s’aigualeix, es banalitza. I banalitzar un símbol és com posar un interrogant al final d’un "t’estim", és a dir, una manera efectivíssima de desactivar qualsevol impacte. Conseqüències positives a banda, que la simbologia s’hagi tornat tan extremadament accessible en el món 2.0 pot ser també potencialment pervers, sobretot quan el hashtag fàcil o el pin violeta esdevenen la fórmula fàcil per compensar una manca de coherència vital o ideològica amb els valors feministes.

Entrar a Twitter o a Instagram el dia 8 de març vol dir saturar-se de liles conseqüents i de liles postissos; de rostres femenins somrients acompanyats de missatges misterwonderfulians i de percentatges sobre violències i desigualtats que semblen menys grotescos quan se’ls encabeix en un parell de stories; vol dir llegir els planys dels homes ofesos per unes generalitzacions que els esquitxen i que són força inevitables en una jornada que, justament, busca posar el focus en el fet col·lectiu i no en els casos individuals, i vol dir, també, lamentar l’apropiació narcisista, personalista, d’unes desgràcies alienes que necessiten que se’ls doni suport però no que se’ls robi el protagonisme. 

Així mateix, el 8 de març és un dia fantàstic per constatar que les noves eines comunicatives han ampliat fins a límits insospitats les probabilitats de fer el ridícul i de fer-lo viral –a l’època de les selfies rioleres davant l’entrada d’Auschwitz, no pot estranyar-nos que la reivindicació seriosa del 8-M es transformi en un divertimento de TikTok– i per sospitar del cinisme o de l’estupidesa que previsiblement s’amaguen rere els comentaris que aprofiten el 8-M per afalagar les dones a la manera casposa, patriarcal i paternalista –bavosa, sobretot– que el feminisme busca combatre: "sense les dones el món seria molt trist" o "a mi m’encanten les dones" són només alguns exemples d’aquesta retòrica masclista que sembla no adonar-se que ho és. 

Així doncs, no és mal d’entendre que molts qüestionin el sentit del 8 de març en un moment en què la línia que separa els símbols i les modes frívoles és tan difusa. I, tanmateix, potser val la pena acceptar una dosi de frivolitat a canvi que, ni que sigui un dia a l’any, puguem reivindicar que el 8 de març no pot ser cosa d’un dia.

Laura Gost és escriptora
stats