El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.
Una altra conversa que ens hauríem hagut d’estalviar, perquè és també repugnant, encara que d’una altra mena, és el missatge que el flamant secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, va enviar al seu amo, el president dels Estats Units. El missatge de text és lamentable en més d’un aspecte, començant pel llenguatge mimètic que adopta del seu interlocutor –aquell BIG en lletres grosses, una redundància que subratlla innecessàriament l’empobriment dels recursos lingüístics que l’enemic de Harvard ha convertit en un dels seus senyals d’identitat–, per no parlar de les vergonyoses afirmacions llagoteres pròpies del que no té altre nom que llepaculs. (Seria interessant saber per què Trump decideix de fer públic el missatge: si perquè el seu ego no pot resistir que tothom conegui els elogis que li són emfàticament adreçats, o com una manera cruel de castigar els massa pilotes, en una demostració més del seu poder).
Tanmateix, estarem d’acord que el més greu del missatge desgraciat de Rutte no són les formes, sinó el fons: l’assumpció sense fissures que els països europeus de l’OTAN han d’augmentar la despesa militar fins a una quantitat equivalent al 5% del seu PIB. Per què, un 5%, i no qualsevol altra xifra aleatòria com les que ha esgrimit el president nord-americà en la “negociació” dels aranzels? D’on surt, aquesta xifra? (Per tenir un element de comparació: els països europeus, segons ha explicat Carme Trilla, destinen de mitjana entre un 0,6% i l’1% del PIB a l’habitatge públic, una cosa molt més necessària que les bombes, i a casa nostra el percentatge a penes és un ridícul 0,2%).
Per acabar-ho d’adobar, l’exigència que hem de destinar aquesta quantitat ingent de diners públics a l’armament prové d’un polític que, quan era primer ministre dels Països Baixos, va ser, al costat de la cancellera alemanya Angela Merkel, un dels més fervents defensors de la política d’austeritat que, arran de la crisi financera del 2008, els seus països van imposar al conjunt de la Unió Europea. Una política que s’ha demostrat històricament injusta i equivocada, i que va ser decidida, cal suposar, amb el mateix rigor i coneixement amb què ara es planteja el rearmament d’Europa. Una política, a més, que va ser especialment cruel per als països del sud, mirats amb un menyspreu a penes dissimulat des de la superioritat moral, filla d’un racisme no dit però realment existent, de la suposada ètica protestant.
Vivim uns temps difícils. Difícils de viure però també, i potser sobretot, d’entendre: vivim en la perplexitat de veure com una part dels nostres veïns, gent com nosaltres, ha lliurat les regnes de la cosa pública a una colla de saltimbanquis, sovint afectats de patologies psiquiàtriques severes. És cert que, en les últimes dècades, hem vist el poder despullat fins a uns límits inimaginables (l’actual rei d’Anglaterra comparant-se amb un tàmpax en un missatge pretesament seductor a la seva amant, o Bill Clinton al Despatx Oval amb una becària sota la taula que li feia el que els americans anomenen blow job mentre ell parlava per telèfon), però la dessacralització a què hem sotmès els poderosos no sembla haver comportat, tot al contrari, una més gran democratització. Hem acabat substituint l’elit dirigent per una casta de demagogs que no tenen la més petita qualitat personal ni política, solament un ego desbocat, una poca vergonya insultant i una ignorància palmària.
Però com deia en aquestes mateixes pàgines David Fernàndez, “les coses no són així: les coses estan així, que és força diferent”. La nostra obligació és canviar-les, si no volem que els Rutte d’aquest món ens imposin el seu full de ruta, un camí que només porta, de victòria en victòria, cap al desastre final.
