El garbuix francès
1. La política francesa viu amb l’ai al cor per l’amenaça de l’extrema dreta, que es trasllada a tot Europa en forma de por a una escalada generalitzada del neofeixisme. És una inquietud conforme amb la lògica d’uns temps en què les dretes semblen donar per bona la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic, i els neofeixistes ho capitalitzen amb el clàssic joc de l’original i la còpia. I ja fa temps que els noms de Marine Le Pen –en funció del procediment penal que té pendent– o Jordan Bardella apareixen com a aspirants potencials a la presidència de la República. Tanmateix, les eleccions municipals i regionals d’aquest cap de setmana, sense ser determinants, han evidenciat la distància que hi ha entre les paraules i les coses, i han donat a França senyals que poden induir a creure que el suflé reaccionari no és tan potent com podria semblar, sempre que les dretes no li donin un cop de mà.
Els resultats deixen missatges clars. Reagrupament Nacional continua creixent, però està lluny de tenir una presència homogènia en tot el territori francès. La seva implantació és desigual, amb especial força al sud-est, i no ha aconseguit ni tan sols el botí més apreciat: Marsella. Catalunya Nord, amb Perpinyà al capdavant, és un dels camps més favorables a l’extrema dreta, la qual cosa fa pensar que es deu sentir un territori una mica abandonat pel centralisme francès.
2. Ningú pot cantar victòria. La fragmentació en diversos partits, tant a l’esquerra com a la dreta, ho fa difícil: a un cantó i a l’altre imperen la divisió i les aliances inestables. Tanmateix, l’esquerra salva ciutats referencials com París, Lió i Marsella. I als Republicans, Édouard Philippe anticipa, amb la seva victòria a Le Havre, candidatura presidencial. França segueix lluny del bipartidisme i les majories es fan complexes. Amb la qual cosa l’extrema dreta, tot i haver demostrat les seves limitacions, continua tenint les seves cartes, perquè cada cop és més difícil que la dreta pugui fer majories sense ella. I a l’esquerra, sense un Partit Socialista d’ampli espectre, el garbuix és considerable i la França Insubmisa té marge per fer-se notar. I per esguerrar les salses sempre està disponible l’ego de Jean-Luc Mélenchon, un fanàtic de la psicopatologia de les petites diferències, més fet per fer soroll que per sumar.
Amb una certa ingenuïtat, el socialista Emmanuel Grégoire, que succeeix Anne Hidalgo a París, promet resistir “a la unitat de les dretes que amenaça el més fràgil que tenim: la felicitat de viure junts”. Dit d’una altra manera, la situació política de França expressa el mateix risc que predomina a Europa: l’assalt de l’extrema dreta a unes dretes que estan prou dividides per fer el tomb cap a l’autoritarisme. I a cada cantó, la manca d’un partit fort que marqui el pas dona vida els extrems. Amb una diferència: que a l’esquerra dels socialistes s’insisteix en la fragmentació, i a la dreta de la dreta impera la unió patriòtica.
3. L’extrema dreta ha mostrat els seus límits, la dreta tradicional juga a l’equilibri molt fragmentada, el Partit Socialista aguanta, però no arrossega i a la seva esquerra hi ha molt soroll i algun desfici de vanitat que fa descarrilar qualsevol aposta per tal de no perdre protagonisme. A l’Elisi, a Emmanuel Macron ja només li queda preparar-se per ser, el 2027, quan compleixi 50 anys, expresident per la resta de la seva vida, després d’haver fracassat en el seu intent de construir un lideratge de gran recorregut. El seu personalisme no ha servit per integrar, sinó per fracturar. De fet, l’herència de la V República, feta a imatge i semblança del general De Gaulle, és difícil de gestionar. L’edifici estava construït sobre la figura d’un president incontestable que emanava autoritat per sobre d’un bipartidisme rígid, figura que es va enfonsar amb l’arribada de Valéry Giscard d'Estaing i que ni François Mitterrand, ni Jacques Chirac ni darrerament Emmanuel Macron han sabut restaurar. Probablement perquè era d’una altra època.
Ara el risc és que l’extrema dreta ho arrasi tot. Des de diumenge potser no es veu tan fàcil. La ciutadania resisteix. Què farà la dreta el 2027? ¿Claudicar davant l’extrema dreta o marcar el pas? La complexitat del seu sistema de partits allunya França del bipartidisme a la manera alemanya o britànica sense que acabi de trobar una singularitat diferencial efectiva. L’espai polític es va trossejant, a major glòria de l’extrema dreta. I una abstenció per sobre del 40% deixa un senyal inquietant de desafecció.