El Glossari de cada any (1930)

Article de Josep Burgas (Barcelona, 1876-1950) publicat aquesta setmana fa noranta-cinc anys a L'Esquella de la Torratxa (30-X-1930). Era el temps de l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer, el relleu del dictador Primo de Rivera nomenat per un Alfons XIII temorenc. La censura, pusil·lànime en un clima polític agitat, només tolerava tocs irònics ingenus. Poeta i autor teatral, Burgas –amb el pseudònim 'Virai'– havia succeït Santiago Rusiñol en una secció de L’Esquella que parodiava el “Glosari” d’Eugeni d’Ors a La Veu de Catalunya. Rusiñol l’havia signada amb el pseudònim ‘Xarau'. Era una al·lusió satírica al pseudònim 'Xènius’ que emprava Ors.

Hi ha tres o quatre festes a l’any que el glossador es troba en un greu compromís: el de no saber què dir, perquè ja no sap què dir. Aquestes festes són Nadal, els Reis –d'un quant temps ençà, no estan gaire de moda–, Carnestoltes, Sant Joan i la diada dels Morts. Al glossador li sembla que el millor fora publicar cada any el mateix article. El lector, després d'un any, no se'n recordaria i li semblaria una cosa nova. Però l'editor s'enutjaria, i no convé fer enutjar l'editor. I és llàstima, cregueu. Perquè fora tan còmode escriure aquests quatre o cinc glossaris i anar-los servint al públic cada vegada que els arribés el torn. Els enuncio: Disfresses, xampany, confeti, serpentines, "¡No me conoces! ¡No me conoces!" = Carnestoltes / L'estel meravellós, els tres Reis camí de Betlem, la il·lusió, la sabata de l'infant al balcó = festa dels Reis / Alfàbregues, coca ensucrada, aiguardent, pianets de manubri, el tòpic de la nit de l'amor, coets, petards, fogueres = Sant Joan / Torrons, neules, pollastre, pessebre, missa del gall, fred = Nadal / Castanyes, panellets, vi dolç, corones de flors, visita al cementiri, l'imbècil Don Juan Tenorio = Tots Sants. Perquè és fatal, no hi valen ni la inventiva ni l'originalitat ni res: cada any heu de caure en els mateixos tòpics, en les mateixes imatges, en els mateixos llocs comuns. Ara, aquest any, per exemple, ¿de què hem de parlar, si volem retre tribut a l'actualitat? De les castanyes? De les castanyes, aquest any, no convé parlar-ne, perquè n'hi ha massa –encara n'hi haurà més–, perquè van donades. Dels panellets? No estem per dolçors; n'estem ja empudegats, de dolçors. I ens convé un menjar més fort i nutritiu. Del Tenorio, que no era sinó un pinxo? Ja n’estem cansats, de pinxos. Dels morts? N'hi ha tants! Fins n'hi ha que, per a despistar, van disfressats de vius. Però són ben morts. Dels cementiris? Si la U.M.N. [Unión Monàrquica Nacional] segueix fent propaganda amb la impunitat d'ara, aviat tot el país ho semblarà, un cementiri. De les corones? Cada any se'n veuen menys. El millor serà que no diguem res de res i pleguem. Ja hem plegat.