Els gossos i els impostos (1924)

Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) publicat tal dia com ahir a la seva columna diària que, sota la rúbrica “Full de dietari”, sortia a La Publicitat (3-X-1924). Solia reflectir costums i modes de la burgesia catalana en un estil d’ironia respectuosa i distanciada. Era el mateix to mundà que donava el ninotaire Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) a dibuixos en els quals, com en aquest cas, figurava en primer pla un gos amb collar de cuiro i picarol. El gos era llavors la típica mascota casolana de l’antigor revalorada per l’esnobisme de fa un segle.

L'instint corporatiu és innegablement desvetllat en la nostra època. Fa pocs dies vàrem assabentar-nos de l’existència d'una associació de propietaris de gossos que, com tota associació té el seu president, la seva directiva, el seu secretari i les seves assemblees. En la darrera assemblea ha adoptat quatre acords de transcendència —de transcendència per als gossos i per a llurs propietaris—. Bons acords. No tinc gos, i, ara com ara, no em veig amb cor de tenir-ne, però això no és obstacle perquè em cregui en situació de jutjar excel·lents els acords que ha adoptat l'assemblea de propietaris de gossos. La seva bona disposició envers el pagament d'un arbitri enraonat els honora molt. No sols prova un alt esperit de ciutadania, sinó que mostra una autèntica estimació als seus amics de la raça canina. Avui per avui, pagar impostos és un senyal de cultura, un índex de riquesa. Un gos que paga un arbitri —o que troba qui el pagui per ell — és en certa manera, un personatge més civilitzat i més europeu que aquells infeliços que reben els agents del fisc a cops de roc, o bé que amb la complicitat de les autoritats fan enormes martingales que redueixen a zero llurs càrregues tributàries. La sola cosa que li mancarà al gos per arribar a la rentable ciutadania serà adonar-se'n. Ah, si se n’adonés! Si el ca tingués consciència que està matriculat al municipi, que obliga a estendre una papereta i que, en nom seu, és satisfet un arbitri... tal vegada perdria la seva gentil despreocupació i la seva inexhaurible modèstia, tal vegada no escriuria jeroglífics en les parets amb l’única estilogràfica que li ha concedit la Divina Providència (mot de Pierre-Eugène Veber [escriptor ironista francès contemporani]). Sí. Pagar sense coacció violenta uns impostos enraonats és un senyal de civilització, un dels millors senyals de civilització. Ara, si els impostos no són enraonats o bé si han d’ésser consumits en qualsevol mandanga innoble... aleshores, aleshores, són figues d'un altre paner.