Aquest dimarts, el Consell de Ministres del govern d'Espanya va concedir la Gran Creu del Reial Orde de Carles III, a títol pòstum, a dos expresidents autonòmics socialistes morts recentment: Javier Lambán, que va ser president d'Aragó, i Guillermo Fernández Vara, que ho va ser d'Extremadura. No li van concedir, en canvi, a Francesc Antich, que va morir el passat mes de gener i que va ser president del Govern de les Illes Balears en dues legislatures. El fet només es pot considerar com un menyspreu que ha causat el malestar dels socialistes de Balears i la protesta de tots els grups del Parlament balear (excepte Vox, cosa que honora encara més la memòria d'Antich).
Recordem que Antich va ser el primer president progressista de les Balears i que va liderar un govern de coalició d'esquerres, el Pacte de Progrés, que –sobretot en la seva primera edició, la de 1999-2003— va ser pioner en polítiques que encara avui marquen l'agenda pública: la defensa del medi ambient, la regulació del turisme i l'habitatge, la cohesió social, i per descomptat, la protecció i l'impuls de la llengua catalana i de la identitat nacional i la sobirania de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Com ha succeït tantes vegades, i succeeix encara ara, Balears s'avançava des de la perifèria a molts dels debats socials i polítics que després es tornen centrals. I com que es produeixen des de la perifèria, aquests avançaments gairebé sempre passen inadvertits a les capitals i als àmbits de poder, per als quals les Balears són un lloc on anar a torrar-se al sol durant l'estiu i para de comptar. El mateix Pedro Sánchez, la primera vegada que es va materialitzar a Mallorca, es va declarar content de ser a la isla de Palma. Només va actuar com tantíssims espanyols, i —posats a dir, i això ja sap més greu— tantíssims catalans.
La Gran Orde de no sé què de Carles III és, diguem-ho tot, una casposa cacona sense cap interès. Però el fet que se li concedeixi a títol pòstum a Lambán i a Fernández Vara, i no a Antich, vol dir diverses coses i cap de bona. Una: Antich era catalanista, mentre que Lambán i Fernández Vara eren dos espanyolistes jacobins abrandats, i sovint ofuscats. Dues: Antich “només” va ser president de les Balears, que són com dèiem poca cosa més que una simpàtica curiositat turística amb la raresa que els indígenes s'entesten a parlar català, mentre que Lambán i Fernández Vara van presidir dues comunitats espanyoles de debò. Tres, va primar l'interès a condecorar el sector felipista/guerrista i simplement, grollerament, es van oblidar d'un expresident socialista que feia temps que vivia allunyat de tota mena de focus. Totes les opcions, per separat o sumades, són pèssimes, i fan veure que el compromís amb la diversitat lingüística i cultural del govern d'Espanya és una simple retòrica que no impregna de cap manera el dia a dia de l'actuació política. Segur que Francina Armengol, com a presidenta de Balears que va ser amiga i hereva de la visió política de Francesc Antich, ha d'estar disgustada.
