28/01/2023

Gripaus de país

3 min
Operaris treballant a les obres de la B-40 a Viladecavalls.

És estrany que el PSC, que presumeix de ser un partit responsable, i que es va passar setmanes oferint la mà estesa per pactar els pressupostos, hagi posat Catalunya en risc de bloqueig amb una negociació de tot o res, en una conjuntura tan poc agraïda, amb metges i mestres al carrer i tants projectes en suspens. Però encara seria més estrany que ERC pretengués governar en solitari, amb 33 diputats, sense empassar-se uns quants gripaus. Allunyat de Junts i de la CUP, amb l’únic suport dels comuns, el Govern s’ha quedat sense marge de maniobra. Després de moltes catxes sense base, finalment Pere Aragonès ha hagut de cedir en una qüestió central, de les que marquen perfil ideològic; almenys ha sabut comparèixer amb descarnada sinceritat per admetre que prefereix sacrificar una part del seu projecte de partit per garantir l’aprovació dels pressupostos. És el que pertoca a un president. La B-40 és certament un gripau (a parer meu, no només ho és per a ERC, també per al país), però bé, també va ser un gripau per al PSOE la reforma del Codi Penal i els indults. El premi per als republicans (la continuïtat del Govern durant dos anys) és massa gros per posar-lo en risc. Ara la qüestió és si la percepció popular predominant serà la d’un Govern feble i coix, o la d’un Govern generós que posa per sobre les urgències del país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Salvador Illa pot tenir la temptació de reblar el clau a partir de dilluns, i presentar noves exigències per accentuar el desgast dels seus oponents republicans. Té incentius per fer-ho. I el PSOE, pressionat per les crítiques del PP i Vox, també. Però no hem de menystenir la possibilitat que Aragonès es planti i decideixi governar amb pròrroga pressupostària, carregant-li els neulers de la inestabilitat al PSC. És un altre gripau, però ERC el pairia millor un cop demostrat que és capaç de fer concessions davant d’un Salvador Illa que difícilment defugiria l’etiqueta de partidista. 

La qüestió de fons en aquest embolic és que es trenca la dinàmica de blocs nacionals filla del Procés, i que per primer cop es confronten un model de caràcter desarrollista (macroprojectes, autovies, aeroports) i un altre de més equilibrat i respectuós amb les noves exigències mediambientals. El primer model, tot i que a la llarga és insostenible, té les de guanyar. Perquè les propostes que vol imposar el PSC no són només seves, tenen el suport de tot el centredreta parlamentari (Junts, Ciutadans, PP i Vox), és a dir, d’una àmplia majoria absoluta del Parlament. ERC, els comuns i la CUP no tenen la força per oposar-s’hi. I si Xavier Trias recupera l’alcaldia de Barcelona, aquesta majoria de centredreta pot reproduir-se a la capital del país, tret que ERC i els comuns sumin, o tret que ERC i Junts recuperin la sintonia perduda a causa de la mala digestió del Procés i siguin capaços d’arribar a acords per evitar que la capital catalana caigui definitivament en mans de l’especulació, el turisme de masses i els desequilibris de tota mena.

ERC ha celebrat aquest cap de setmana un congrés ordinari on ha revalidat la seva cohesió interna, condició necessària però no suficient per a un partit de govern. Els republicans confiaven que la presidència de la Generalitat els donaria un avantatge decisiu en termes electorals, però de moment han d’anar-se acostumant a compartir l’hegemonia amb el PSC i Junts, i per tenir marge de maniobra és indispensable que normalitzin la seva relació amb tots dos partits, enterrant querelles passades, si no volen ser víctimes d’una pinça com la que els va deixar fora de la Diputació de Barcelona. Per saber com serà la política d’aliances en els pròxims anys, però, la dada fonamental és quina orientació adoptarà Junts després de les municipals. 

Toni Soler és periodista
stats