La guerra es podreix
La mort té una part absurda que en una guerra esdevé sinistra. Els camins vitals s’interrompen o canvien sense remei per a persones que mai més seran les mateixes si sobreviuen. Fa un any, els ucraïnesos van decidir que la bota de Putin no s’imposaria en el que Moscou creia que seria una invasió ràpida seguida de la imposició d’un govern titella. La resistència política i social continua, amb un cost incalculable, i Volodímir Zelenski encapçala la lluita per la integritat territorial i la dignitat d’un país que creia haver-se desempallegat de les urpes de l’ós el 1991.
Per als europeus, no és una guerra més. És la pitjor des de la Segona Guerra Mundial, malgrat que els soldadets arribin amb tren i amb la mirada clavada a TikTok, i puguin trucar a la mare des del front abans de matar o de morir, com explica el reporter de l’ARA Francesc Millan en aquestes pàgines.
Ha passat un any de la invasió, la pau és lluny, els efectes en les relacions geopolítiques indiquen nous realineaments i els objectius de Rússia no són gens clars. No són fàcils de llegir més enllà de la determinació. El principal exemple, retòrica a banda, és quan el setembre passat el Kremlin va mobilitzar 300.000 efectius extra. Anunciant l’annexió de Donetsk, Kherson, Lugansk i Zaporíjia, Putin transformava el mapa militar i polític sobre el terreny i creava una línia vermella artificial. Un suposat territori propi del qual no té intenció de sortir. Es calcula que Rússia ha tingut unes 200.000 baixes i un milió de persones han sortit del país en desacord amb la situació o per dificultats relacionades amb la guerra.
A Rússia els costos són alts, malgrat el silenci. Entre els exiliats hi ha la premsa lliure i molts dissidents, que han deixat una població dominada per la por i per la propaganda del règim rus.
El 25 de febrer del 2022, Nóvaia Gazeta, un dels poquíssims mitjans independents que quedaven després de dues dècades de persecució, va titular a la portada: “Rússia bombardeja Ucraïna”. El reconeixement de l’agressió continuava en un editorial que qualificava la guerra de bogeria i negava que el poble ucraïnès o la seva llengua fossin l’enemic. Avui la censura absoluta els obliga a sobreviure des de l’exili. Un any més tard escriuen el resultat de la guerra: “Ucraïna odia Rússia. La propaganda odia Occident. El Kremlin odia els dissidents. Els russos s’odien els uns als altres. Tothom odia tothom”.
Durant aquest any, la premsa lliure ha acabat de ser aniquilada, les presons estan plenes de dissidents i alguns empresaris opositors a la guerra han mort misteriosament: assassinats a la manera del règim de Putin.
Avui és difícil establir quin és l’objectiu de Putin, no ja del Kremlin, perquè a Rússia el poder està concentrat a les seves mans. Si apareix algun nou actor és poc tranquil·litzador per a la pacificació de la regió, com és el cas de Ievgueni Prigojin, el cap dels paramilitars de Wagner.
El futur de la guerra és incert. Algunes fonts parlen d’una ofensiva russa per conquerir del tot Donestk i Lugansk al març i no es descarta un nou intent d’assaltar Kíiv.
Rússia ha esquivat les sancions i no està sola. La Xina i l’Índia s’han limitat a criticar les amenaces d’utilitzar armes nuclears. Però Rússia els darrers mesos ha fet compres de drons a l’Iran, de munició a Corea del Nord i s’especula amb la possibilitat de compra de drons també a la Xina, la qual cosa seria un salt qualitatiu en la nova reordenació internacional. La Xina ha proposat un pla de negociació que sembla més aviat una prèvia a reforçar Rússia que no pas una veritable voluntat d’actuar d’àrbitre que faciliti una taula per rebaixar la tensió. Rússia té cura avui de mantenir relacions amb Noruega i altres països àrtics i només 34 països li han imposat sancions. Continua establint lligams amb països de l’Àfrica, l’Àsia, l’Amèrica Llatina i el Pròxim Orient.
No hi ha negociació possible a curt termini i la guerra es cronifica i s’empantanega cada dia més.
Putin no vol la pau amb Kíiv, sinó amb els Estats Units i, de retruc, amb la Unió Europea. Una mena d’acord de Ialta. El 1945 el president nord-americà, Roosevelt, i el primer ministre britànic, Churchill, van pactar amb Stalin el domini de l’est d’Europa.
Per a Putin, la guerra és una qüestió existencial, de supervivència de Rússia, i trasllada la idea que guanyarà a qualsevol preu i que la seva integritat està amenaçada. Confia que Occident es cansarà de donar suport als ucraïnesos i que arribaran canvis polítics que beneficiaran els seus interessos, perquè debilitaran el suport de l’opinió pública europea i nord-americana a Kíiv.
Però Ucraïna es protegeix tota sola?
L’OTAN protegeix només Ucraïna?
No, Ucraïna és un escut contra l’imperialisme rus i el seu menyspreu de la multilateralitat, com ha demostrat amb el control dels arsenals nuclears. Ningú pot afirmar que els estats bàltics, Finlàndia, Polònia o altres països que van formar part de l’Imperi Rus no estan en perill per la voracitat del Kremlin. La guerra a Europa s’allarga i es podreix.
