03/11/2015

El gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls

2 min

QUEDO AMB UNA AMIGA. M’explica que està cansada de la feina, on porta més de dues dècades, on s’havia sentit molt útil. Ara ja no la motiva. M’explica un projecte personal, menys important, més familiar, i li brillen els ulls. Parla amb decisió de jugar-se-la, de renunciar per sempre al que endevino que per a ella ha sigut més que un sou. Perquè molts hem trobat a les feines projecció, identitat. Ens hi hem realitzat tant que acabem confonent fer una cosa amb ser aquella cosa. Amb el risc que si el que fem o ens fan fer no val res, de sobte no som res.

M’enamora la gent a qui li brillen els ulls, és un luxe dinar-hi, quedaria cada dia amb algú que té un somni. I trobo cada dia més gent amb els ulls tristos a les seves feines. Com si tot anés perdent sentit. No és innocent, i no és només la crisi. És la consolidació d’un sistema competitiu, basat en una concepció del rendiment molt primària, on es van creant estructures per impedir que passin coses. S’imposen reunions estèrils per posposar decisions, tan bonic que és actuar més i xerrar menys.

Preparo un reportatge a fons sobre aquesta epidèmia, la pèrdua del treball amb sentit, sobre com cada cop hi ha més gent que emmalalteix a la feina. Si teniu pistes o experiències personals us les agrairé.

Acabo el dinar animant l’amiga a ser lliure. A tirar-se a la piscina per ella i per un projecte bonic, que no és l’emprenedoria en el sentit de l’èxit immediat d’algunes bombolles, és més modest i més emocionant, és de veritat. No busca reconeixement extern sinó l’alegria de viure-ho personalment. Vol estimar-se el que fa, fer-ho artesanalment, notar que avança, que amb les seves mans i el seu talent sap ser feliç i fer feliços els altres. El primer pas ja són aquests ulls que brillen. I això que encara no s’ha alliberat, imagina’t quan faci el salt.