12/02/2021

Hasél i la gepa de la llibertat d’expressió

2 min
Disponible en:

El cas Pablo Hasél, o el cas Valtònyc, revifen periòdicament el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. El ventall d’opinions abraça des dels qui posarien un morrió a totes les boques menys a la seva fins als qui considerem que aquest dret fonamental no admet limitacions de cap ordre.

Interessa advertir, però, que entre els que formalment es declaren apologetes de la llibertat d’expressió hi ha molta moneda falsa que convindria desemmascarar. Igualment és oportú assenyalar que el dret a expressar opinions no es retalla només als codis penals i als jutjats. Manta vegada és la mateixa pressió social la que dificulta o impossibilita l’exercici d’aquest dret per la factura que se’n pugui derivar sense que els tribunals hi tinguin res a veure.

De fet, la principal amenaça a la llibertat d’expressió són avui les sectes benpensants i redemptores que, amb tan bones intencions com males arts, es llancen com gossos a mossegar la jugular de qui gosa sortir de la fila en qüestions sobre les quals els nous inquisidors ja han dictat els manaments. La coneguda com a cultura de la cancel·lació, resumida en l’intent d’assassinar civilment i professionalment a qui expressa posicionaments contraris als que prescriu l’hegemonia cultural del moment, n’és el paradigma.

El compromís amb la llibertat d’expressió no pot ser selectiu. És més honest qui argumenta la necessitat de limitar-la que no pas els que la defensen només per barris. Les paraules de l’escriptor napolità Erri De Luca –¡llegiu-lo sempre!– quan va afrontar el judici per haver dit que les obres del tren d’alta velocitat que travessen els Alps havien de sabotejar-se han de servir per a tothom: “Si el meu delicte és dir allò que penso, no deixaré de cometre’l”.

Fer vàlida aquesta afirmació també per als que estan a les antípodes del pensament propi és el termòmetre que marca el veritable grau de compromís amb la llibertat d’expressió de cadascú. Perquè si donem la mà a Hasél, per fer versets contra la Corona i piulades acusant d’assassins alguns policies, o a Valtònyc, per convidar des d’un escenari a matar guàrdies civils, haurem de donar-la també a qui cridi des d’altres púlpits a passar per la quilla individus d’altres col·lectius. Tots frares o tots canonges. 

No és fàcil passar aquest examen. La temptació d’esborrar del mapa allò que ens resulta violent i ofensiu és sempre ben present. Tots tenim fent vida a la panxa un petit dimoni totalitari al qual només podem vèncer fent estiraments cerebrals per reforçar el nostre posicionament liberal i acceptar a l’arena del debat públic o en les creacions artístiques tota classe de despropòsits, fins aquells que ens provoquen nàusees.

És, val a dir, gairebé una utopia. Així que d’entrada potser caldria que ens conforméssim amb fites menys ambicioses. La primera, prendre consciència del repte impossible que suposa arribar a conclusions definitives i coherents sobre aquest tema. L’assumpte és massa seriós per abordar-lo sense un profund examen de consciència, cadascú el seu, per prendre mides de la pròpia gepa que, com és sabut, els geperuts no ens veiem mai. Però, dit això, #llibertatPabloHasel.

Josep Martí Blanch és periodista

stats