23/03/2022

Els homes de 'La sotana'

3 min
Un grup d'escolars anima els seus companys de classe que juguen a l'Eton Wall Game, un joc similar al futbol creat a l'Eton College.

La setmana passada l’actriu i directora Júlia Barceló publicava un tuit que va encendre la xarxa de la manera contundent i fugaç amb què fa temps que neixen i moren les disputes tuiterianes. Talment com si l’exigüitat dels dos-cents vuitanta caràcters trobés la seva ànima bessona en unes polèmiques que semblen fabricades amb l’obsolescència programada i una data de caducitat curtíssima, una setmana després el tuit de Barceló és amb prou feines el ressò d’una controvèrsia antiga, però potser val la pena recuperar-la i extreure’n alguna reflexió. 

Júlia Barceló va escriure: “Us imagineu fer alguna cosa el 2022 i que la immensa majoria de persones siguin homes?” Aquesta era, en realitat, la cita amb què l’actriu i directora retuitava una foto de la festa multitudinària que havien organitzat els creadors del programa esportiu La sotana per als seus seguidors: una imatge que els mateixos membres de La sotana varen voler compartir i que, en efecte, palesava una presència infinitament més gran d’homes que de dones. 

“Us imagineu fer alguna cosa el 2022 i que la immensa majoria de persones siguin homes?”: la pregunta retòrica del tuit de Barceló no deixava espai per a gaires subtileses; tot i així, encara es va decidir que la paraula homes podria anar acompanyada d’unes emoticones de pallasso que elevaven la paròdia al quadrat, sí, al quadrat, que és la forma que, segons algunes versions esperpèntiques i estereotipadíssimes que criticaren l’estampa durant aquells dies, devien tenir els genitals unga-unga gratats a dues mans per tots els mascles testosterònics i cavernícoles que anaren a veure La sotana a La Mirona.

Si per un moment aparquem el sarcasme de la piulada i fem el possible per prendre’ns seriosament la pregunta, considero que, en primer lloc, encara hi ha massa espais en què la presència d’homes és exageradament superior a la de dones, o sigui que imaginar-se un escenari així no hauria de costar gens. Ara bé: aquesta desigualtat m’indigna quan és el reflex d’un greuge en els drets individuals i col·lectius o d’un desequilibri en l’accés a determinats llocs de poder, per exemple, com a conseqüència d’unes inèrcies masclistes. La lliure elecció en el consum de l’oci, en canvi, penso que s’hauria de mantenir al marge d’algunes sentències que, mentre aspiren segurament a certa profunditat crítica, només s’arrisquen a caure en la banalització d’uns afers importants. 

La sotana, ras i curt, és un programa esportiu a l’abast d’homes i dones: en el meu cas, per exemple, l’interès nul en el futbol i en qualsevol altra mena d’informació esportiva fa que sigui gairebé impossible que un producte centrat en aquestes qüestions m’atregui, per molt entretingut i meritori que sigui. I, no obstant això, la consciència que el públic objectiu dels programes d’esports està fortament masculinitzat no em fa sentir menystinguda ni marginada, de la mateixa manera que el fet que les telenovel·les de mitja tarda tinguin sobretot espectadores dones no fa que m’hi senti gens interpel·lada.

Vivim en una època en què les etiquetes proliferen més que mai i en què sembla que cada condició individual i particularíssima s’hagi d’elevar a categoria. Per això em crida l’atenció que l’existència de tantes noves fórmules per definir-nos i per sentir-nos part d’un col·lectiu no sigui incompatible amb la permanència rígida, inqüestionable, d’uns tòpics que fan encara més olor de naftalina quan, en comptes de percebre’ls com l’herència revisada i progressivament aigualida d’una tendència social que encara arrossega, sens dubte, reminiscències heteropatriarcals, s'hi posa el focus amb un simplisme que fa més mal que bé. El reduccionisme, en aquest cas, esquiva intencionadament el factor volitiu que és inherent a les persones que decideixen escoltar (o no) La sotana i assistir (o no) a la seva festa, i prefereix caure en un esbós ràpid segons el qual la minsa presència de dones entre el públic del programa depèn bàsicament de factors aliens a la llibertat de consum i d’elecció de les oients potencials.

Tenir dret a fer alguna cosa i fer-la no són el mateix, i confondre, per tant, l’accessibilitat a un espai d’entreteniment amb l’ús que se’n fa, d’aquest espai, és, per damunt de tot, trampós, a banda de demagògic. Potser podríem començar a preocupar-nos el dia que totes les aules de les facultats i tots els col·legis electorals reflectissin els percentatges de gènere de la foto de la festa de La sotana, però que existeixin productes dedicats a temes que interessen a altres targets que no són el nostre no és discriminació ni masclisme. És Netflix.

Laura Gost és escriptora
stats