La humanitat atroç
La Fiscalia de Milà ha obert una investigació per verificar si és cert que ciutadans italians i d'altres nacionalitats van pagar per assassinar civils per plaer durant la guerra de Bòsnia. Aquest turisme macabre, que s’ha definit encertadament com a “safaris humans”, consistia a pagar una quantitat de diners que podia anar dels 80.000 als 100.000 euros per viatjar a la Sarajevo assetjada del 1992 en un viatge organitzat expressament per matar persones. La tarifa variava segons l’assassinat. El més car eren els infants. Els més indefensos. Els més innocents. El “safari” també incloïa, a part de qualsevol tipus d’adult, dones embarassades. Un dels altres objectius preuats. Aquesta pràctica salvatge va ser denunciada en un documental del 2022 de l'eslovè Miran Zupanic, titulat Sarajevo Safari. Ara, a partir de les declaracions d’un exgeneral de l'exèrcit bosnià i antic agent de la intel·ligència que ha parlat amb un periodista italià, s'ha engegat l’acusació a la Fiscalia per aclarir si aquests fets són certs i condemnar els culpables per uns crims que, en principi, no han prescrit.
Aquesta notícia és d’aquelles que no vols llegir ni en un llibre de ficció, però és de les que creus que poden ser tan veritat que superen qualsevol ficció. No ens sorprèn. Malauradament. Homo homini lupus est. Però ens inquieta. Sobretot quan són uns fets que podrien haver comès centenars de persones. No dos o tres rics sàdics amb el context perfecte per matar a plaer i satisfer els seus vicis de déus famèlics. Són centenars de persones, tota una xarxa disposada a organitzar aquests viatges, a facilitar les armes i els trets a canvi de diners, per fer literal l’expressió terrible de “tot té un preu”. Aquesta és la part que torba més. Que els diners continuïn obrint les portes a qualsevol atrocitat i que la maldat trobi tants braços disposats a fer-la més gran. Perquè els fets són de fa 30 anys, però aquesta és una realitat tristament present.
La guerra de Bòsnia és una guerra que vam viure de prop, en un sentit literal i emocional. El setge de Sarajevo el recordem. Com la matança de Srebrenica. I tantes altres imatges que encara s’obren a la memòria quan passem mentalment per aquells anys. ¿Què s’ha fet i es fa en totes les guerres que ens queden molt més lluny? ¿Què preferim no saber? ¿Què continua justificant el context d’una guerra que és injustificable en temps de pau? Cada generació viu amb la impotència de veure com uns éssers humans s’acarnissen sobre uns altres. No es pot fer un podi d’atrocitats. Se’ns acumulen i totes són esgarrifoses. Al sadisme de pagar per matar innocents, s’hi afegeix la norma brutal de la violència sexual contra les dones com a arma de guerra, o la de deixar morir de fam els infants, o la tortura més salvatge d’altres éssers humans. Res no és excusable pel context. Si de cas, el context permet que la brutalitat sigui més elevada. És una guerra, diuen, com si les guerres fossin inevitables.
Al món sempre hi ha persones disposades a pintar-nos el paisatge més fosc. Fosquíssim. Però també sempre n’hi ha de disposades a il·luminar-lo. Per això, és important fer un reconeixement constant i discret, perquè els focus es despisten, a aquelles persones que, passin els anys que passin, persisteixen en la justícia. Ningú no tornarà els morts ni ningú no evitarà el sadisme, però sí que d’alguna manera ens reconforta que tants crims no quedin impunes i tant dolor no sigui sistemàticament menyspreat. El mal ja està fet. Però el paisatge l’hem de poder continuar pintant nosaltres.