Una idea realitzada: Un ametller vora la tomba de Maragall (1929)
Peces històriques
Article de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a D’Ací D’Allà (II-1929). Demà, com cada segon diumenge de febrer, al cementiri de Sant Gervasi hi ha prevista la trobada de l’Ametller Florit en homenatge a Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). Enguany s’escau el centenari d’aquesta iniciativa familiar i amical que evoca el seu poema "L’ametller", un cant de llibertat, pau i esperança quan la flor blanca anuncia un temps millor. Aquesta secció de l’ARA inclou cada any, tal dia com avui, des del 2013, una peça al·lusiva a aquesta festa cultural entranyable.
Ara fa dos anys, damunt aquestes mateixes planes, sota una bella fotografia d'ametllers florits, vaig llançar una idea. Tenia gaire esperança de veure-la realitzada? No gaire. Tanmateix, no hi vaig plànyer la persuasió ni els arguments. L'idea em seduïa i, de més a més, el plec professional, el vici literari, l'automatisme del sembrador que no es preocupa massa de la sort de les llavors que llança, va comunicar-me una bella embranzida. No esperava veure realitzada la meva idea, però tot explicant-la, dins la meva imaginació ja tenia una consistència gairebé tangible... Però, parlo, parlo i encara no us dic de què es tractava. Heus-ho ací: es tractava de plantar un ametller al peu de la tomba del poeta Joan Maragall. Jutjava jo que cap altre arbre li esqueia com aquest, tan nostre i tan gentil, tan precoç a florir, tan generós a fruitar. En l'obra del nostre poeta no hi ha cap arbre que tingui un culte tan fervent com l'ametller. ¿No va arribar en la seva dèria a escriure un dietari on eren registrades amb un tremolor exquisit les etapes de la seva florida al cor de l'hivern? ¿No va escriure tot un article, veritable poema en prosa, per cantar la romàntica imprudència dels ametllers i va acabar comentant-los en un símbol d'espontaneïtat i d'innocència? I jo deia aproximadament en el meu article de 1927: Maragall no ens ha demanat explícitament com Alfred de Musset quin arbre volia que ombregés la seva tomba (Mes chers amis, quand je mourrai, — Plantez un saule au cimetière...) però la seva obra no ens permet de dubtar-ne: volia un ametller. Ja el té! No he estat pas jo, pobre sembrador negligent, qui ha realitzat la idea. Han estat uns amics martinencs, Miquel Guinart, Romà Planas i Ramon Jover, els qui sense fressa, sense gasetilles prèvies, amb una simplicitat corprenedora, varen pujar el dia de Cap d'Any al cementiri de Sant Gervasi i hi varen plantar l'arbre, vora la tomba del poeta, en presència dels seus fills. Jo no hi era. Talment com si l'atzar volgués que la divisòria entre la paraula i l'acció romangués rudement assenyalada, jo no vaig poder presenciar com el tendre plançó d'ametller, branca-nu, començava la seva dolça sentinella pòstuma. Però el cementiri de Sant Gervasi no resta pas lluny del meu domicili. Qualsevol d'aquests dies m'hi arribaré. Pujaré la costa suau sota el sol d'hivern, d'esquena al mar, en una hora de barcelonisme perfecte. Tot d'una, la sòbria arquitectura de la tomba del poeta i al seu devora, l'ametller florit –ja florit! I aleshores, em serà impossible de no resar íntimament amb una emoció absolutament nova: A mig aire de la serra / veig un ametller florit. / Déu te guard bandera blanca / dies ha que t’he delit! Bandera blanca! No pas, però, blanca de neutralitat o de renúncia. Blanca de la fusió de totes les colors de l'iris; blanca com l'aurora que duu en germen totes les esplendors del món...
