FLISTFLAST

La immersió lingüística real

Acasa tenim un problema. Se’n parla poc. Els mals no volen soroll. Hi convivim com podem. La morfina del silenci. La vida passa. Ens fem grans. Les paraules coixegen. El problema no marxa. És genètic. Passa de generació a generació. I un dia t’arriba a tu. I no saps què fer. Només saps que és un problema. Gros. Gegant. Immens. Un problema que et fa callar. Com una bufetada a la boca. La sang la veus i no dius res. A casa sagnem des de fa segles.

El meu padrí onzè, Francisco Canosa Fusté, era un “bon pagès”. Ho diu en un paper de compravenda d’un tros de terra. He pogut arribar fins a ell. Catorze generacions de la meva família. Des del segle XVII fins al XXI. Som bones persones. Així ens coneixen. Bondat, paraula, honestedat, humilitat, suor. I ho hem tingut tot en contra: el problema. Ens ha costat molt tirar endavant. Ens ha costat molt ser “bons”. El problema és que no ens deixen ser “bons”. El problema és la immersió lingüística. Des de fa segles ens immergeixen. Ens posen dins un líquid: perquè ens ofeguem. És la immersió estatal nacional espanyola. La nostra mà tremola: no sap escriure català. No hi ha hagut ensenyança, llibres, diaris... La nostra boca tartamudeja: llancem paraules quan l’aire natural, legal, moral, brutal, oficial és en castellà. Han substituït, prohibit, perseguit la nostra llengua. Ens han hostiat, amenaçat i multat per voler viure en la nostra llengua. Ens han fet agafar por, vergonya, fàstic de tenir una llengua. Davant la policia. Davant els jutges. Davant la família. Davant els nostres sentiments. Davant l’estat de les coses importants. Tot el que és important és en castellà. Aquesta és l’única llengua que s’aprèn espontàniament, automàticament i obligatòriament des del naixement a Catalunya.

El català és l’únic ésser del planeta que quan ve al món no porta un pa sota el braç. El català neix amb un problema sota l’aixella. Un xip. Ens instal·len un aparell microscòpic. No falla mai. Gràcies a aquest estri de la microelectrònica letal, un català sempre canviarà maquinalment la llengua. Malgrat que parli amb una persona que s’expressi en castellà i que entengui el català, el catalanoparlant canviarà al castellà. És l’èxit de la lobotomia del terror. És el software substitutiu de la bona educació, el respecte, la superioritat, el prestigi, la utilitat, la submissió, la rendició, l’aniquilació: la mort. El català sempre és el problema; el castellà sempre és la solució. És el triomf de la immersió lingüística real. La realitat, a Catalunya, és en castellà. Nosaltres no existim.

Per això des de fa segles vivim tancats a casa. Aquí parlem català com una cosa prohibida. Som una clandestinitat existencial. Aquí som nosaltres. Aquí som de veritat un país. Aquí podem riure. Aquí podem sentir. Aquí som. Aquí hem après a parlar, a llegir, a ser. Aquí, de generació en generació. Aquí som immortals. Aquí hi ha un llegat invisible, una herència intangible que ens diu que no podem morir. Malgrat la immersió lingüística d’un estat que ens vol morts. Davant també de persones que es diuen catalanes i que ignoren, neguen, manipulen aquest sofriment, patiment, esforç, suor: vosaltres no sabeu què és que no et deixin parlar la teva llengua. Vosaltres no sabeu res, perquè no voleu saber res. Perquè vosaltres no teniu cap problema. No sagneu. Perquè vosaltres no sabeu què és estimar.

Un dia vaig estimar-te. I vaig començar a fer cartes d’amor en català. Perquè aprenia als llibres que ningú m’ensenyava que es podia parlar de coses inimaginables, dir coses increïbles, en la meva llengua. Del cor sortien paraules mai vistes. I llegia per aprendre a estimar. I un dia llegia en Montserrat Roig: “La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l’una i usar l’altra, ens falta l’alè”. Una antropòloga nord-americana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: “Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles pel vent”. Contra la immersió, contra els mentiders, contra els manipuladors, contra les males persones, contra els que ens volen morts i morta la llengua: emergim. Sortim. Nedem. Parlem. Parlem català. Amb la cara ben alta. Malgrat que ens la trenquin. Malgrat que ens dessagnem. Mai una persona pot dimitir de llengua, perquè és dimitir dels que no hi són i dels que hi seran: perquè dimitir de la llengua és dimitir de la vida.

Més continguts de