Han passat quasi 40 anys des de la primera temptativa d'immersió lingüística en alguns barris castellanoparlants de Catalunya. El curs 1983-1984 es va aplicar el PIL (Programa d'Immersió Lingüística) en 19 escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, en bona part per la pressió d'un grup de pares de l'escola Rosselló-Pòrcel que, tot i no ser catalanoparlants, volien que els seus fills fossin educats en la llengua pròpia del país. Per cert: va ser a Santa Coloma, i també a començaments de la dècada del 1980, quan l'aleshores professor d'institut Federico Jiménez Losantos va iniciar la seva croada. Encapçalada sovint per funcionaris civils i militars desplaçats a Catalunya, la contraimmersió ha obtingut rèdits polítics extraordinaris, entre els quals destaca la creació de Ciutadans o la seva actual versió reloaded, Vox. Cal no perdre-ho de vista, tot això: en cas contrari no s'entenen determinades sentències judicials ni determinats informes policials còmicament falsos. Com un peix que es mossega la cua, però adaptat a les aigües fecals de les clavegueres de l'Estat, són aquests informes els que avalen aquelles sentències, i sempre amb la complicitat llagotera del plumilla de guàrdia.
D'aleshores ençà ha plogut molt. Moltíssim, per ser exactes. Ha plogut tant que el mapa lingüístic d'aquella època ja té poc a veure amb l'actual, i la composició demogràfica encara menys. Un cop feta la immersió, però, ara cal mirar pel periscopi. Si a començaments de la dècada dels vuitanta el fenomen fou percebut com un genuí win-win social, avui es veu de vegades com una imposició (per part d'alguns sectors castellanoparlants) o bé com una maquinària inútil a l'hora de promocionar l'ús social real de la llengua (per part d'alguns sectors catalanoparlants). Tot això és més difícil de quantificar del que sembla, perquè parlem de percepcions subjectives i molt volàtils que s'activen o es desactiven arran de casos concrets com el de Canet. Si mirem enrere, en canvi, disposem d'una més que considerable perspectiva històrica que mostra la confluència entre els inicis de la immersió i les rotundes majories absolutes dels Governs que les van aplicar, és a dir, els de Pujol. El win-win social que comentàvem abans sí que va ser refrendat reiteradament a les urnes tant per les grans majories de CiU a la Generalitat com per les grans majories municipals d'un PSC que mai no es va oposar a la immersió, i sense el qual aquest projecte hauria estat impensable.
Jo crec que avui aquella percepció positiva majoritària va clarament a la baixa, però l'interessant seria comprovar-ho a les urnes en forma de referèndum. En aquest cas, la pregunta no atemptaria contra cap precepte constitucional. Estaria referida, de fet, a una reforma encaminada a aplicar un model lingüístic semblant al basc o bé a mantenir la immersió tal com va ser pensada inicialment. D'això ja en va parlar fa poc Germà Bel en aquestes mateixes planes de l'ARA. En tot cas, tant si es triés un model com un altre, caldria acabar amb les previsibles incerteses –disculpin l'oxímoron– generades per sentències que sempre, sempre, sempre van en la mateixa direcció. Per què un referèndum específic? Perquè en el nostre context polític la qüestió de la llengua no és un punt més de l'agenda política sinó la clau de les respectives adscripcions identitàries.
¿Resulta imaginable, avui, un nou win-win a través d'un model alternatiu al de la immersió? És difícil esbrinar-ho, perquè ni la realitat lingüística basca té a veure amb la catalana ni la impenetrabilitat de l'euskera per a un no euskaldun es pot equiparar a la permeabilitat gramatical entre el català i l'espanyol. En tot cas, sí que hi ha una cosa clara: la desproporció entre la puixança del castellà i la feblesa creixent del català i les altres llengües minoritzades. L'asimetria és total, i per això la mateixa Constitució espanyola ja preveia de manera explícita mecanismes correctius en un article, el 3.3, que la majoria de sentències han ignorat prevaricadorament. Ho continuaran fent, i amb més ganes que mai. En aquest sentit, potser només una legislació lingüística semblant a la belga, en què la plenitud de drets territorials de cada llengua està blindada, podria evitar que el català desaparegui de facto en dues o tres generacions, és a dir, que quedi reduït a una curiositat folklòrica. Aquest canvi radical, però, ensopegaria precisament amb l'article 3.1 de la carta magna (que és l'únic que tenen en compte la majoria de les esmentades sentències). I tampoc sé si funcionaria en un context com el nostre. De moment, ens queda el voluntarisme i l'estrès de veure que no serveix de res.
