Opinió 29/09/2013

Improvisar o no improvisar...

J. A. Mendiola
3 min

Bufonant. L'obra de Toni Albà arriba al Molinar amb un espectacle divertit, original i sobretot interactiu. Tan interactiu que mai no ha estat ni serà el mateix, perquè qui marca el fil conductor és el públic amb els seus suggeriments, amb les seves paraules llançades a l'aire perquè l'actor les agafi al vol i les incorpori a la funció. La participació va ser majúscula i les ofertes no varen mancar el primer dia. Diu Albà en el programa de mà: "Un viatge sorprenent al fons de la creació teatral", una mica exagerat, o "Un bufó evolucionant en l'espai buit", una mica ostentós, però a partir d'aquí l'actor, el bufó, el clown planteja un parell de situacions que conviden a la reflexió posterior, després d'haver passat hora i mitja de rialles participatives, tals com "Els espectadors manipulant l'actor?" o "L'autor manipulant els espectadors?", "Qui manipula qui?", "Qui provoca qui?". La veritat és que no som capaç d'esbrinar-ho sense anar a veure'n com a mínim dues o tres funcions més, perquè amb una la veritat és que tot transcorre a tal velocitat que resulta molt difícil saber fins a quin punt el protagonista llança la carnassa cap als espectadors o són els espectadors els qui llancen la carnassa al bufó perquè aquest l'estripi i la faci bocins i la converteixi en una peça teatral. En qualsevol cas, el públic, amb un parell o tres d'indicacions del mestre de cerimònies -a l'inici, el respectable està una mica confós i no sap el que ha de fer-, comença a ser part fonamental de la funció, com gairebé sempre però elevat exponencialment. De totes maneres i abans de tornar-hi és fàcil pensar que qui porta el cotarro és el bufó i a la vegada rei de la festa. Ell és qui posa el to, provocatiu, escatològic o el que sigui, i el públic s'apunta de seguida a la festa, escalfat convenientment des de l'escenari. De totes maneres, Toni Albà no engana a ningú i ho diu també al paperet: "L'espai escènic al servei de la improvisació calculada però oberta a la creació total". I com en tot exercici teatral, molt més amb una dosi d'improvisació, farcit d'ocurrències, acudits... el conjunt queda una mica descompensat.

Per una altra banda, i per acabar, el programa de mà finalitza amb un "exercici insòlit que recorda la "performança", però que és tan ancestral com el joc dels infants". Insòlit i ancestral: no és ver que sembla un oxímoron?

Opéra Bastille. Vaig fer una passejada per París per veure l'òpera que inaugurava la temporada, Lucia di Lammermoor , de Gaetano Donizetti. No cal dir que és un espectacle de primera divisió, des del repartiment, amb Ludovic Tézier, Patricia Ciofi i Vittorio Grigolo en els rols principals, fins a la posada en escena, a càrrec d'Andrei Serban. La posada en escena és espectacular, sense provocacions, encara que desubica l'acció de l'original de Walter Scott, però alhora és una mica "ateatral", és a dir, que algunes composicions queden una mica fora de context en comptes d'aprofitar la magnitud i ampul·lositat de l' attrezzo i la gran quantitat de figurants que necessita l'òpera. Això sí, bellesa i magnificència, tota. Però les veus i la música fan oblidar petites insignificances. Per explicar-ho de manera senzilla, quan Patricia Ciofi cantà Regnava nel silenzio , seguit de la cabaletta Quando rapito in estasi , el públic embogí de tal manera que s'aixecà dret per premiar una interpretació tan magistral i plena de sentiment, una autèntica exhibició de soprano d'altura, veu amb tots els colors i alhora potent. Una interpretació inoblidable que deixà petits els seus companys de repartiment. I això que el sextet del segon acte Chi mi frena in tal momento? fou impressionant, com tants d'altres moments acompanyats per l'Orchestre et choeur de l'Opéra National de Paris, sota la batuta d'un vibrant Maurizio Benini.

Teatre. Per una altra banda, hi havia poc teatre i em vaig haver de conformar amb Le plus heureux des trois , una comèdia d'embolic del sempre divertit Eugène Labiche que, vist a París, sempre és una altra cosa. Entretinguda.

stats