Independència per viure

Un dels neguits que tinc al criar fills a Göteborg és pensar si marxaran de casa segons la mitjana sueca, als 18 anys, o la catalana, per sobre dels 30. És injust comparar països i models diferents, sobretot quan estan en dos extrems de la classificació, però se’m fa inevitable pensar com pot ser de diferent la vida de persones idèntiques si, pels avatars del destí, comencen la seva edat adulta a Suècia o a Barcelona.

Malgrat les diferències, hi ha elements comuns entre els dos països. Un mercat de l’habitatge amb preus prohibitius a les grans ciutats, que en llocs com Estocolm o Göteborg han disparat les llistes d’espera dels apartaments sota control de lloguers al voltant d'una dècada. No és cert, doncs, que tot depengui de la disponibilitat d’habitatges al mercat. Tanmateix, el percentatge de persones joves que viuen de forma independent a Suècia no ha variat gaire des de fa 10 anys. La divergència clau entre el Nord i el Sud d’Europa no és el “mercat”, sino l’“estat”. Per exemple, el lloguer social a Suècia cobreix al voltant de 8 de cada 100 persones, quan a Espanya en cobreix menys d'una.

No són moltes les mesures que s’han aplicat per facilitar l’accés a l’habitatge de la gent jove al nostre país. Una que pot ajudar és el bo jove estatal. Aquests dies hem sabut que, a Catalunya, els 10.000 primers joves menors de 35 anys, empadronats en un pis que lloguin per menys de 600 euros (o 900 si és l’àrea metropolitana de Barcelona), i amb ingressos regulars (però inferiors a 24.300 euros) seran els afortunats, si fan bé la sol·licitud –i no es col·lapsa el sistema–, que podran tenir 250 euros mensuals per ajudar-los a viure de forma independent. L’abast de l’ajuda és, per tant, bastant limitat.

A més, els adults menors de 23 anys no poden sol·licitar ajuts de renda, com són la renda garantida de ciutadania (RGC) de Catalunya, o l’ingrés mínim vital (IMV), que els podria ajudar a viure pel seu compte si no tenen prou ingressos. Fins i tot, en el cas de l'IMV, se’ls demana, si són menors de 30 anys, que acreditin haver viscut de forma independent durant almenys dos anys. Un requisit que no s'aplica als que tenen més de 30 anys. L’explicació, del mateix ministeri d’Inclusió, és que és una ajuda dissenyada per a persones vulnerables. És a dir, considerem que aquelles persones adultes sense ingressos propis suficients per viure independentment menors de 23 o 30 anys, són responsabilitat de la seva família, i no han de rebre ajuts de renda vinguts del sector públic. Aquesta característica és pròpia dels estats de benestar familiaristes, com el nostre o el de Portugal o Itàlia. Senyores i senyors, el pes recau en la família. I, com que les famílies són diferents, òbviament això contribueix a tenir societats més desiguals.

Un avantatge de l'estat de benestar nòrdic és que busca reduir les desigualtats a l’inici de la vida adulta, tractant de facilitar la creació d’un projecte de vida independent. Els joves suecs, noruecs o danesos compten, a més d’ajuts a l’emancipació, amb polítiques actives d’ocupació i d’habitatge dissenyades específicament per a ells i, en alguns casos, ells participen també en la formulació d’aquests programes. A Suècia reben ajuts, beques i préstecs de l’estat si decideixen seguir estudiant, i ajuts de renda si estan a l'atur. Sense importar de quina família provenen. És a dir, es garanteix la seva independència per viure primer, perquè puguin cercar després la independència laboral i d’ingressos, o la de formar una família. Això fa que els joves no només s’emancipin més aviat, sinó que ho facin en millors condicions i, principalment, en una situació d’igualtat. Entre classes socials i entre gèneres.

Garantir primer la independència per viure, i crear un projecte vital després, no és l'única diferència entre aquests dos estats del benestar. En el model nòrdic hi ha un marc universalista de les polítiques públiques, en què la protecció social passa a ser un dret de la ciutadania. Les possibilitats d’emancipació depenen de molts factors, tant socials com individuals, però els països on les persones joves poden emprendre més aviat un projecte vital tendeixen a tenir polítiques d’ocupació i d’habitatge dirigides a elles. Es tracta, doncs, de veure la joventut com un recurs estratègic per a la nostra societat, per al seu creixement econòmic futur i per al benestar social. En la mesura que l’estat es desentengui del procés de canvi a la vida adulta, les desigualtats socials augmentaran. Sense capacitat per emancipar-te no pots ser independent, ni igual.