La inflació que no s’atura

No ha estat una bona notícia que el creixement interanual de l’IPC subjacent, mesurat a finals de gener i per al conjunt de l’Estat, s’hagi enfilat al 7,5%, superant clarament l’IPC global, que no ha passat del 5,8%. Són dades provisionals, però alerten d’un fenomen perillós. L’IPC subjacent, que elimina els components més volàtils de la inflació, com són els productes energètics i els aliments no elaborats, mesura la inflació que podríem anomenar “permanent”. El brot inflacionari que s’havia originat entrat l’any 2021 a mesura que tot el món tornava a la normalitat després dels confinaments i es tensaven les xarxes de transport i de proveïment de productes energètics i d’aliments es va accentuar amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna.  Tanmateix, des de l’estiu del 2022 els preus del petroli i el gas es van moderar, i la bonança climàtica de la tardor, combinada amb una menor intensitat bèl·lica a Ucraïna, va fer que la inflació baixés. Però la inflació subjacent ha anat pujant, gairebé ininterrompudament. Va començar més tard, però té més inèrcia, i ara ja és l’amenaça més gran a l’estabilitat econòmica. 

La inflació té guanyadors i perdedors. A casa nostra, com en general a tot Europa, ha estat un fenomen importat, el que vol dir un empobriment col·lectiu. Però l’alta inflació subjacent ens assenyala que ha esdevingut un fenomen domèstic, que ja és fruit d’un conflicte distributiu intern. Tothom tracta de no perdre i fa el possible per apujar els preus dels béns i serveis que produeix o de les transferències que rep, encara que l’origen de la inflació s’hagi esvaït. És precisament per evitar el cercle viciós d’increments de preus per “no perdre” en el conflicte distributiu que es demanen pactes de rendes, com acaba de fer el Col·legi d’Economistes de Catalunya. La contenció s’ha anat aconseguint en les rendes salarials, però no s’ha aconseguit ni en els beneficis ni en les pensions. Els beneficis empresarials són difícils de controlar i les pensions tenen un automatisme de càlcul.  És normal que molts assalariats que depenen del sector públic demanin més increments de sou per no perdre en la lluita distributiva.  

Pensions i salaris públics es paguen amb impostos o amb deute públic –o sigui, futurs impostos–. Mentre no es cobren els futurs impostos i es genera dèficit públic, cal emetre deute públic. Dit d’altra manera, es crea un diner que no existeix. Tot i la moderació que imposa el Banc Central Europeu, precisament per lluitar contra la inflació excessiva, s’està emetent molt deute públic, que els particulars compren gustosament perquè està més ben remunerat que els dipòsits bancaris o que mantenir el diner líquid a casa. No ens enganyem: tot això realimenta la inflació. El BCE persistirà en la seva política de diner car (tipus d’interès alts) per frenar el consum i la inversió, però les grans emissions de deute també persistiran per la demanda privada de valors més rendibles, que protegeixin una mica els estalvis contra la inflació. Aquesta cursa també és perillosa perquè és purament redistributiva: tothom tracta de rescabalar-se de les pèrdues d’una inflació que en origen era importada i que ara va esdevenint estructural.

De tots els col·lectius que viuen d’ingressos fixos, els que ara mateix estan més ben tractats són els pensionistes, però si hi ha una part de la despesa pública rígida, que no para de créixer i que no es pot aturar, són les pensions. Constitueixen el gruix de la despesa pública: un quaranta per cent de la de l’Estat. Són sagrades perquè afecten uns deu milions de ciutadans, que tots voten. Són la majoria natural en qualsevol elecció. Les pensions no es tocaran. Pujaran tal com està pactat. Però atès que no hi ha diners per pagar-les, s’emetrà deute públic. Això provocarà –ja provoca– un altre focus inflacionari, que ha esdevingut el més potent de tots. 

El que passa a escala estatal passa també a escala de la zona euro i als països més rics i grans del món, amb l’excepció de la Xina i el Japó. És molt probable que l’acabament sobtat dels confinaments a la Xina porti a un repunt inflacionari com el que es va produir a la segona meitat de l’any 2021, quan es tornava a la normalitat postpandèmica, i per la mateixa causa –la normalització de l’activitat productiva–. Estem rodejats d’inflació, i això fa difícil lluitar-hi en contra. El BCE, com els altres bancs centrals, persistirà en la política de diner car, i tindrà poc èxit. La inflació és difícil de dominar quan s’activa. En poques paraules, la inflació es quedarà amb nosaltres una bona temporada. Tornem a l’escenari de finals dels anys setanta i primers vuitanta: una inflació superior a la desitjada, però difícil de desactivar, empobridora col·lectivament, però de la qual tothom vol protegir-se i rescabalar-se. Caldran pactes de rendes que assumeixin l’empobriment col·lectiu i acordin la moderació en els increments dels ingressos. No serà fàcil.