Insectes, humans i monstres
Gairebé tothom sap de què va La metamorfosi. No cal haver llegit el llibret de Franz Kafka: la història forma part de la cultura popular. Igual que l'adjectiu kafkià, que segons el diccionari fa referència a situacions absurdes i angoixants. Una altra cosa és el significat de La metamorfosi. Hi caben milers d'interpretacions.
Kafka podria referir-se als seus problemes amb l'autoritat paterna. O als conflictes de l'adolescència. O potser amb la metamorfosi d'en Gregor n'encobria una altra, més real, la de la germana, Greta, que al llarg del relat s'apropia de la família i es transforma en una jove bonica i feliç. Hi ha interpretacions freudianes (tot i que a Kafka no li interessaven ni Sigmund Freud ni les seves teories), hi ha qui veu darrere de La metamorfosi l'angoixa de ser jueu en una Europa central on s'expandia l'antisemitisme (les germanes de Kafka van morir assassinades pels nazis) i hi ha també qui afirma, com el seu admirador Vladimir Nabokov, que no hi ha cap altre significat que el literal.
Diversos amics de Kafka han explicat que els llegia passatges de les seves obres entre riallades i que acabaven rient tots, cosa que abonaria la teoria de l'absurd. Una cosa força indiscutible és que, volent-ho o no, Kafka va ser un gran il·lustrador literari de l'expressionisme i de l'existencialisme.
Anem al que és essencial: Gregor Samsa es desperta un matí convertit en un “monstruós insecte” amb un “ventre convex i fosc” i “nombroses potes” que s'agiten “sense concert”. Tot i que no s'especifica, donem per suposat que les nombroses potes són sis, com correspon a un insecte canònic. Un coleòpter, en concret. Més o menys un escarabat.
El relat, evidentment, no hauria estat el mateix si Gregor Samsa s'hagués despertat com un gos pastor, una cacatua o un lluç. El nou cos d'en Gregor havia d'inspirar horror. I per aconseguir aquest efecte no hi ha res com un insecte gegant. Per alguna cosa l'entomofòbia està tan estesa.
Suposo que han tingut notícia de la plaga de xinxes que afecta les principals ciutats franceses i es comença a estendre per Europa. No es tracta de cap fenomen apocalíptic: sempre hi ha hagut xinxes a tot arreu i no es tracta d'animals especialment perillosos, perquè, a diferència d'altres insectes, no transmeten, tret de casos excepcionals, cap malaltia. Sembla que ara, amb l'augment de les temperatures i amb el frenesí viatger, les xinxes viuen una època de bonança.
Poden ser una molèstia greu. Acaba de trucar-me una amiga des de Londres per explicar-me que dorm amb el seu marit i el seu fill en unes petites golfes, meticulosament desinfectades (com ells cada nit), a l'espera que una empresa especialitzada alliberi casa seva de xinxes.
Però la xinxa posseeix una notable capacitat per inspirar un cert horror. El diari Le Parisien en parlava, en un titular, com “el vampir sota els llençols”. Algun diari espanyol ha copiat l'expressió. Penseu-ho: un vampir ocult sota els nostres llençols, en espera de xuclar-nos la sang. Quin regal per al sensacionalisme.
Resulta secundari que la xinxa, de la mida d'una llavor i de color vermell fosc, tingui una vida molt més convencional que la d'altres insectes “vampirs” als quals estem habituats, com ara els mosquits. El mosquit mascle mor després de la còpula, força brutal; les femelles, en canvi, sobreviuen i necessiten xuclar sang per aconseguir l'ovogènesi i la reproducció. És a dir, quan ens piquen ens obliguen a participar en el seu cicle sexual. Ni ho sabem ni ens importa: el mosquit és interclassista.
En canvi, a la xinxa se la relaciona amb la brutícia i la pobresa. Dit de manera diferent, se la relaciona amb els altres, la gent abstracta i indesitjable que se'ns apropa. Pocs animals simbolitzen de manera tan adequada els nostres fantasmes sobre la immigració i la presumpta degradació de les nostres societats.
No se sorprendran que a França hagin sorgit complexes teories conspiratives sobre l'origen de la plaga, si és que es pot anomenar així el fenomen. Imaginin per un moment el que podem inventar, en un país força propens a les paranoies com el nostre, si l'assumpte adquireix a les nostres ciutats el nivell de psicosi col·lectiva que ha assolit, per exemple, a París.
Jo crec que La metamorfosi de Kafka, escrita el 1912, és simplement un relat excepcional i, secundàriament, una paràbola de la qual és possible extreure innombrables significats. La proliferació de xinxes pot ser presa també com a paràbola del que vulguem i ajudar a distreure'ns de l'autèntic horror, l'humà. Gaza, Israel, Ucraïna.
