22/09/2021

Insistim en la diversitat lingüística

2 min

Insistim en la diversitat lingüística perquè és una qüestió troncal en una democràcia avançada, i no hauria de ser matèria per al mercadeig i el tacticisme urgent dels partits polítics. Tampoc, combustible per a falles periodístiques, foc d'encenall sensacionalista que s'encén avui i s'apaga l'endemà. Dèiem ahir que el guió dels partits polítics en aquesta qüestió ja el coneixem, i l'hem tornat a veure en la negociació de la llei audiovisual. El PSOE juga a rebentar la negociació d'entrada per després fer veure que la salva in extremis. PP, Vox i Ciutadans interpretaran la negociació mateixa com una traïció a Espanya, i els mitjans que els són afins s'encarregaran de construir l'habitual atmosfera irrespirable, amb insults i maximalismes de tota casta. Unides Podem i comuns es refugiaran en la seva estimada equidistància, mentre que els independentistes es barallaran entre ells.

Tot això és precisament el que hem de deixar enrere. Una llengua, en el nostre cas el català, no hauria de ser mai la bandera d'un partit o un altre. És extremadament perjudicial i empobridor que s'hagi arribat a identificar la llengua catalana amb els partits independentistes (com ho és igualment, sigui dit de passada, identificar el castellà amb el nacionalisme espanyol). El simple fet d'establir aquesta mena d'associacions demostra un endarreriment preocupant pel que fa a la cultura democràtica d'aquests partits, i del sistema polític del qual formen part. Que els ciutadans parlin la seva llengua, i hi puguin viure plenament, sense exclusions ni renúncies en cap àmbit de la seva vida quotidiana, no és cap concessió, sinó un dret fonamental. No pot ser rebaixat, ni escamotejat, i encara menys negat, com a moneda de canvi en una negociació de part.

Mercadejar a la baixa amb la diversitat lingüística és una senya d'identitat dels pactes del 78 i dels acords que es van assumir per tal de poder tirar endavant la Transició. És ociós ara dedicar-nos a discutir si allò es va fer bé o malament, però el que és segur és que ha arribat el moment de deixar-ho enrere i d'anar cap a una molt major exigència democràtica, i la diversitat lingüística és una prova de foc d'aquesta exigència. Com és obvi, tristament quasi totes les notícies apunten en el sentit contrari: aquest mateix dimecres s'ha parlat de començar a estudiar (observin els verbs) una tímida equiparació entre català i castellà al Senat, cambra on Alícia Sánchez-Camacho ha fet gala del seu analfabetisme amb titulació universitària, invocant un Ausiàs March gallec i un Ramon Llull menorquí. Per altra banda, l'Audiència Nacional ha fet tancar una revista publicada per Sortu acusant-la d'enaltir el terrorisme. Sense conèixer-ne els detalls, sabem la consistència que solen tenir aquest tipus d'acusacions, i el fet recorda inevitablement al tancament salvatge del diari Egunkaria. Publicacions en euskera: en casos així no se cerca prestigiar les llengües oficials diferents del castellà, sinó associar-les a la criminalitat.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats