De la insolència al contagi
L’any que acaba ha servit perquè Trump seguís desplegant la seva insolència com a manera de ser al món i contribuís poderosament a l’erosió de la democràcia. Si la seva segona arribada va ser un senyal inquietant, l’exacerbació de les seves maneres de fer i d’estar té efectes de contagi que configuren una sospitosa regressió política. No ens enganyem. La democràcia està en perill. I, tanmateix, no és nou. Oblidem sovint que un 72% dels ciutadans del món viuen sota règims autoritaris.
L’exhibicionisme de Trump pot servir d’alerta perquè prenguem consciència d’aquesta realitat. I ens hauria de fer més exigents amb el país on vivim. Certament, s’ha de tenir una autoestima molt petita per sentir la necessitat que té el president americà de cridar l’atenció permanentment. Posar el seu nom a tot el que ell toca, des d’una ofensiva militar fins a uns vaixells de guerra, és de tebeo. Però el que resulta sorprenent és que l’espectacle d’un pobre d’esperit abrandat es desenvolupi sense resistències: el Partit Demòcrata no dona senyals de vida i les institucions americanes s'hi pleguen amb poques excepcions. La cultura democràtica trontolla.
El Partit Demòcrata no sap, no contesta. ¿És possible que pensin que als Estats Units no hi ha cultiu per desenvolupar una resposta de dignitat davant del patològic espectacle de Trump? El poder judicial sembla absent. I el poder legislatiu va manifestament a remolc. L'únic senyal de discrepància fins ara ha estat l’elecció de Zohran Mamdani com a alcalde de Nova York, però sempre s’ha dit que aquesta ciutat és diferent dels Estats Units, més cosmopolita, que va a la seva.
Trump fa i desfà partint del principi que la legalitat vigent és ell. I sorprèn sentir dir que no es pot descartar que perllongui el seu mandat impunement. ¿I l’estat de dret? Dit d’una altra manera, sembla com si l'única debilitat de Trump fos l’edat, que el cos li digui prou. Tot plegat, veient com viola permanentment els hàbits, les pràctiques polítiques i fins i tot la llei, fa dubtar seriosament de la democràcia americana. On és la tradició liberal? I la divisió de poders? Pot ser que tot s’acomodi als capricis d’un personatge delirant?
I més encara, el problema afegit és el contagi. La claudicació d’Europa davant de Trump té una icona en la ja llegendària humiliació de Von der Leyen rebuda pel president en un camp de Golf. La deriva ara ja no es pot dissimular: són les extremes dretes, reverencials amb Trump, les que marquen el pas arreu conduint cap a una agenda manifestament postdemocràtica, amb les dretes liberals claudicant i les esquerres cada cop més desdibuixades. On és la socialdemocràcia avui? Qui pregunta no és traïdor. El fons de tot el que hi ha és una mutació del poder polític sota la lògica marcada pels poders econòmics de la fase actual del capitalisme. I això és el que aguanta Trump i li permet la impunitat. Mirem la realitat a la cara, abans no estiguem del tot atrapats. Aquest any Europa ha viscut un gran retrocés, amb les dretes tradicionals cada cop més atrapades per les dretes radicals. A Espanya, per exemple.