ABANSD’ARA
Opinió 27/09/2021

Isabel de Villena, escriptora aristocràtica (1957)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

JOAN FUSTER 1957
2 min
Isabel de Villena, escriptora aristocràtica (1957)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992) a Pont Blau (Mèxic, IX-1957) sobre Isabel de Villena (València, 1430-1490), pionera en català de l’assaig teològic. Ahir es va inaugurar el curs de la Societat Catalana de Filosofia (filial de l’IEC) amb la conferència de Núria Sara Miras titulada “Dones filòsofes: la dificultat d’una genealogia inclusiva”.

Segons les notícies que ens dona l’erudit siscentista fra Hipòlit Samper, Elionor de Villena -després, sor Isabel, en prendre l’hàbit de l’orde de santa Clara- era filla natural del famós don Enric de Villena, el pintoresc cavaller que la llegenda fa nigromàntic, autor a més de Los dotze treballs d’Hèrcules. Per aquesta sola línia coneguda -ignorem qui en fou la mare-, l’abadessa del monestir de la Trinitat, de València, descendia dels reis de Catalunya-Aragó, puix que el primer -i únic- marquès de Villena, avi de don Enric, era al seu torn nét de Jaume II. [...] Sembla que fins als quinze anys, en què entrà en el monestir, Elionor va viure junt a la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, al Palau Reial de València. Els crítics han descartat la influència que sobre sor Isabel de Villena hagué d’exercir, sens dubte, aqueixa infància transcorreguda en l’ambient àulic. [...] Ni la seua escrupolosa preocupació teològica i ètica, ni l’austeritat del claustre, ni tan sols el tema evangèlic, que pren per a la seua obra, no aconsegueixen desplaçar de la imaginació de sor Isabel el record -o l’enyorança- dels cerimonials palatins: ans bé, la vistositat de l’espectacle mundà, aristocràtic, s’insereix, “contrafet a l’espiritual”, i sense gens de violència, en el relat candorós del Vita Christi. Ha estat dit que sor Isabel veia el cel com un gran palau. Això és exacte. La familiar expressió “cort celestial” -familiar, piadosament familiar, si més no avui- té per a ella un sentit rigorós i literal. I, en conseqüència, els personatges del Vita Christi que ja pertanyen al món sobrenatural -particularment els àngels- tenen assignat un càrrec àulic, es mouen i es comporten d’acord amb un graciós protocol, i parlen amb fórmules que hi són consonants. [...] Un altre punt ben curiós: l’actitud de l’abadessa de la Trinitat davant la massa popular, davant el “poble menut”. Sor Isabel en destaca, més d’una vegada, la vel·leïtat, la inconstància. Aquell poble que havia aclamat Jesús, a la seua entrada a Jerusalem, uns dies més tard l’acusaria i s’alegraria del seu suplici. [...] Quan la multitud arrossega Jesús cap a “la posada” de Caifàs, l’abadessa anota que “lo poble sense consciència en tal desòrdens e crueltats se delita”. A la inconstància, doncs, agrega la crueltat i la inconsciència. I encara hi posa la maledicència. Maledicència, concretament, dirigida contra l’aristocràcia. Ho diu a propòsit de la Magdalena: era Magdalena, en efecte, una dona frívola, però sor Isabel creu que la “gent menuda” n’exagerava els pecats i n’augmentava la mala fama, perquè es complau “en dir mal de les grans dones per poca cosa que hi veja”. Un instint de classe, diríem, hi entra en joc... [...].

stats