El jazz, una música jove? (1980)

De l’article del crític de música Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) publicat a L’Hora de Catalunya (6-VII-1980), una de les revistes més inquietes, innovadores i obertes durant els anys de la Transició. En aquesta peça Garcia-Soler reflecteix un moment de canvis significatius en els gustos i els usos musicals expansius d’un jovent desconcertat i expectant.

[...]

No em puc estar de referir-me novament a un fenomen que darrerament està produint-se repetidament a casa nostra: el creixement de l’afecció jazzística i, allò que encara és més important, el seu arrelament progressiu en uns sectors generacionals que fins ara mai no s’hi havien sentit molt interessats. L’assistència més que nombrosa del públic més jove a tot un seguit de manifestacions jazzístiques celebrades recentment a casa nostra –des del concert de Lionel Hampton fins a la vetllada del National Jazz Ensemble de Nova York, bo i passant per les actuacions de Carrie Smith o tot el cicle d’activitats del Seminari Internacional de Jazz de Banyoles, per esmentar només algunes manifestacions– és un fenomen particularment rellevant en una situació com l’actual, en la qual hi ha fins i tot un desinterès progressiu envers altres celebracions musicals aparentment de major incidència popular. [...] L’interès del públic jove a les sessions protagonitzades per Carrie Smith a la Cova del Drac és molt més que una anècdota i revela tota una decantació d’un públic que es sent insatisfet davant de les ofertes més comercials. Recentment em referia en aquestes pàgines a l’allau de concerts que s’anunciaven per al començament de l’estiu, i destacava el fet que aquesta allau de concerts oferia als afeccionats una capacitat de selecció fins ara inèdita al nostre país. Doncs bé, la capacitat de selecció s’està produint ja i els resultats són sorprenents: fracassos reiterats de manifestacions del rock andalús, aparentment tan de moda a casa nostra; fracassos d’altres experiències d’interès amb fallades clares d’organització i promoció; fracassos d’altres manifestacions aparentment destinades a l’èxit clamorós i que han quedat reduïdes als seus termes més justos... Per contrast, doncs, l’interès d’un públic cada vegada més nombrós i entusiasta per unes manifestacions musicals com les jazzístiques –o, en un sentit molt diferent, per les que tenen la cançó i la música específicament popular com a punt principal, com són els casos dels recents recitals de Georges Moustaki i Alan Stivell–, palesa una decantació molt important per part d’un públic que comença a estar fastiguejat d’ésser manipulat i aconduït per un món com el de la indústria musical, en la qual la música ha passat a ser massa sovint un mer producte de consum sense cap interès cultural, un producte amb freqüència amb capacitat estupefaent i no gens imaginatiu. El retorn cap al jazz, i sovint cap al jazz més clàssic, pot tenir molt a veure amb aquest fàstic, i en conseqüència amb la recerca d’una música imaginativa, espontània i creativa, una música lliure i viva, superadora de vells esquemes convencionals repetits una vegada i una altra per a la consecució de l’èxit.