Joan Alcover, el poeta cavaller (1926)

De l’editorial de La Publicitat (28-II-1926), diari dirigit llavors per Martí Esteve. El passat 25 de febrer ha estat el centenari de la mort de Joan Alcover i Maspons (Ciutat de Mallorca, 1854-1926), poeta eminent i també assagista i polític. Ell i la poeta Maria Antònia Salvà i Ripoll eren, amb Miquel Costa i Llobera, caps de fila de l’anomenada Escola Mallorquina. El poema La Balanguera, d’Alcover, musicat per Amadeu Vives, ha esdevingut l’himne de Mallorca.   

Aquest alt poeta que ha mort a la Ciutat de Mallorca –"que pròpiament s'apel·la Palma", com digué Bernat Boades en el primer quart del segle XV– pot ésser espiritualment definit com el poeta cavaller. Les més pures virtuts de la cavallerositat autèntica lluïen en la persona i en l'obra de Joan Alcover i Maspons. [...] En el renaixement contemporani de les nostres lletres, els catalans de Mallorca han conquistat un lloc propi, des del qual han fet una aportació insubstituïble a la riquesa del nostre patrimoni pairal. Hi ha una vella polèmica, no acabada encara, sobre les qualitats respectives de l'escola insular i de l'escola continental. En el judici d'aquestes qualitats hi entren, inevitablement, les preferències de cadascú en la manera de concebre i de sentir la poesia. Alguns catalans peninsulars veuen en els literats de Mallorca uns artífexs de retòrica, de bona retòrica certament. I aquells qui prefereixen la nuesa expressiva a la magnificència de les imatges i a l'opulència dels mots, troben en aquest distintiu de l'escola mallorquina un caire que no creuen del tot lloable. Tanmateix, si dins la poesia, i en general dins la literatura, hi entra com a element predominant el factor artístic, no és just de menystenir la bona, la noble, la massissa, la clàssica retòrica, que és una de les formes més glorioses de l'art humà. La retòrica és menyspreable quan és buida. Però quan és l'art verbal posat al servei de l'expressió d’un tresor de sentiments i d'idees, cal donar-li el lloc d'honor que per dret propi li pertoca. […] Una ploma puerilment inepta deia ahir, en un diari de Barcelona, que Joan Alcover ha escrit, en l'última part de la seva vida, llibres de versos en mallorquí. En mallorquí? Si no fossin a milers els qui no distingeixen, dins una parla mateixa, la llengua del dialecte, no caldria donar cap importància a una relliscada d'un periodista que improvisa una nota necrològica. Però, en realitat, hi ha molta gent que ni s'adona encara de la unitat lingüística que lliga els dialectes locals. El qui digui que Joan Alcover va escriure llibres de versos en mallorquí, demostra que no coneix la parla insular mallorquina, ni sap el que és la llengua catalana. Precisament els alts poetes de Mallorca han estat els qui ens han ofert un exemple més admirable d'adopció de la llengua comuna, de la llengua literària, que és tradicionalment la mateixa en els diversos territoris on el nostre idioma ressona. I aquest exemple és molt més lloable en els catalans de Mallorca, perquè algunes de les característiques dialectals del llenguatge insular el separen fortament de la llengua literària. Gran senyor i gran poeta fou Joan Alcover. La seva inspiració poètica va donar altitud a la seva senyoria. I el seu esperit senyorial va donar la perfecció de la forma i la mesura de l’expressió als seus versos. Les qualitats personals i les qualitats literàries de Joan Alcover estan íntimament influïdes. Quan darrere una creació d'art, hi ha la vàlua humana del seu autor, la vàlua artística es fa resplendent d'una llum d'humanitat.