Joan Manuel Serrat contra els mites (1977)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista que Rosa Maria Piñol (Barcelona 1950-2021) va fer per a l’Avui (22-V-1977) a un Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) retornat de l’exili. Rosa Maria Piñol va morir el passat 9 d’agost. Formada a l’Escola de Periodisme del CIC, excel·lia en la crònica cultural i pel tarannà jovial, diligent i generós que encomanava a la gent que treballava amb ella.

En tornar, l’estiu passat, del seu obligat exili d’onze mesos, Joan Manuel Serrat estava cansat i la seva persona i el seu treball havien sofert una forta sotragada amb la prolongada absència. L’altre dia, en escoltar Serrat mentre assajava cançons del seu pròxim disc, i parlant després amb ell, em va semblar de nou adaptat, que havia superat aquell “trencament” i amb força ganes de treballar, malgrat l’actual situació política general, desconcertant i descoratjadora, com ell la va definir. Malgrat la semiprohibició governativa dels actes, Joan Manuel ha pogut actuar aquests dies [...] I dilluns comença a enregistrar el seu nou disc amb poemes de Salvat Papasseit, Foix, d’altres poetes i composicions d’ell mateix. [...]

-Des del teu retorn, i després d’aquella sèrie de recitals als barris, t’has tornat a centrar definitivament en l’aspecte professional?

-El fet de tornar a retrobar-me amb moltes coses ha estat molt llarg i encara és en procés. Segurament perquè no retrobo el mateix que vaig deixar, sinó coses noves... L’any que vaig ser fora em va afectar molt. Em va sotmetre a una disciplina forta de treball, a la necessitat de buscar llocs de treball... No volia deixar de tocar, sabia que havia de cantar entre altres coses per poder anar mantenint econòmicament el grup. Tot això va ser molt cansat i bastant difícil. Estava molt lluny del que passava aquí. I, contra el que es pugui pensar, no vaig tenir quasi contactes amb ningú, tret de la família i algun amic. Només vaig rebre sis cartes en tot el temps. És clar que jo tampoc no escric gaire... Mira, l’exili és una porqueria. Has de buscar els diaris espanyols, estàs lluny del que passa. En tots aquells mesos només vaig escriure dues cançons. El meu cervell estava preocupat per altres coses, que no trobaven sortida en una cançó.

-Estàs decebut o esperançat de la marxa del procés polític?

-Mira, la situació actual és molt desconcertant. [...] El llenguatge polític m’atabala molt, i les actituds, més. Aquest procés polític es veu molt tacat per moltes coses: pel fet que no s’hagi concedit l’amnistia, pel muntatge publicitari des del poder que s’ha organitzat. Fins i tot la reacció dels partits abans anomenats d’oposició davant la marginació a què continuen sotmesos determinats grups polítics. Tot això no és per a ésser gaire optimista. […]

-Per què creus que no vas caure bé en alguns cercles culturals catalans?

-Vaig començar a ser menyspreat quan les senyores veien que les minyones cantaven les meves cançons. Va ser el primer refús de la meva feina per part de la intel·lectualitat. [...]

-Creus que el fet que comencessis a cantar també en castellà va ser un motiu crític contra tu?

-Sí, això potser va ser una pedra de toc que van utilitzar els meus amics. Però a mi cantar en castellà em va servir perquè de retop em va fer conèixer molts països, i això ha estat molt important per a la meva educació. I si en algun moment va poder existir el meu pecat, el temps ha demostrat que era ben venial. […]