Joan Miró: una creativitat “compromesa” (1975)

De l’article –traducció pròpia– de l’artista Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) a La Vanguardia (7-VII-1975) publicat tres dies abans d’inaugurar-se la Fundació Joan Miró, aquest juny farà cinquanta anys. Una institució que des de fa mig segle persevera en els valors ètics i estètics, progressistes i compromesos, del pintor, escultor, gravador i ceramista Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma de Mallorca, 1983).

És a punt d’obrir-se la Fundació Joan Miró-Centre d’Estudis d’Art Contemporani. I farà tot el possible per tal que sigui d’una manera molt nostra, molt catalana: amb una primordial intenció democràtica de rebre suggeriments i, per tant, un cert rodatge provisional: decisions col·lectives, cap declaració solemne programàtica, res de triomfalismes... i fins i tot una mica d’ironia i humor (bo i dolent) conseqüència de les variades coloracions i punts de vista que desitja incloure i estimular. No podia tenir pas un altre inici, per moltes i variades raons. La més important, sobretot, perquè cal que reflecteixi que és una obra més de Miró, una més de les seves actituds humanes, de la seva manera de fer, en el fons tan arrelada a l’esperit i a determinats costums del país. [...] La trajectòria de Miró és prou coneguda. La seva nova obra, la Fundació, ha de portar, doncs, per damunt de tot -agradi o no agradi- l’empremta que porten totes les seves obres i totes les seves posicions personals, que en realitat són la mateixa cosa. S’ha parlat molt del “primitivisme” de Miró, de la seva innocència, del seu “viure en els núvols”. Però ja ens hem referit en algunes ocasions al fet que seria un greu error, com també amb altres figures històriques, menystenir aquesta forma de ser. Rere els signes i colors de Miró, tot i que alguns no s’ho expliquin, hi ha certes maneres de comprendre la natura, l’home, la societat..., en vistes, esclar, a determinada praxi. El primitiu, com deia Malinowski, cerca principalment –amb el seu codi “màgic”– consultar el curs de la naturalesa “per a fins pràctics”. Per poc que es coneguin les seves passes, és evident que Miró es va arrenglerar en les oposades –però, en general, no enemigues– posicions ideològiques i polítiques dels millors artistes i intel·lectuals del postdadaisme i el surrealisme. [...] Miró segueix “compromès” essencialment amb aquell mateix mot que el seu company Paul Éluard volia veure escrit en tots els racons del món: “llibertat”. [...] No dubto gens que interpreto bé el sentit de Miró i d’aquells que el vam assistir si dic que aquest homenatge a l’amic, al nostre gran amic, vol ser com una demostració de continuïtat en aquells mateixos “compromisos” que sempre vam creure que hauria de tenir l’art envers certes actituds morals, cíviques i fins i tot polítiques. Aquella especial “combinació –com deia Russell– de la ciutadania amb la llibertat de creació individual que és capaç de donar a la vida humana tota l'esplendor que pot assolir, segons uns pocs han demostrat”. [...] La “bellesa” de l’obra de Miró “materialitzada” en pintura o escultura amb la qual anem a celebrar l’obertura de la seva Fundació i la de l’edifici de Josep Lluís Sert que l’acull tornaran a ser una bona prova de la seva creativitat “compromesa”.