Oriol Bohigas: 100 anys
Aquest dissabte, 20 de desembre, Oriol Bohigas hauria fet 100 anys. Va morir als 95. La Barcelona sobrepassada pel seu propi èxit és en molt bona mesura culpa seva. Ell va ser el cervell de la transformació urbana. La deriva ultraturística l’hauria exasperat. S’hauria arremangat per tornar a canviar-li el rumb.
Volia una ciutat cívica, culta i creadora. Duia a la sang l’ideal republicà catalanista i afrancesat, amb un punt indissimulat de despotisme il·lustrat: era més de llibertat i fraternitat que d’igualtat. Enllaçava Cerdà (l’ambició d’un urbanisme racional i progressista), Modernisme (la bohèmia trencadora i superadora de la Renaixença), Noucentisme (la institucionalització cultural) i avantguarda (la modernitat estètica). Mirava al passat amb consciència històrica per transformar el present amb consciència social i projectar el futur amb ambició global. Amb una energia desbordant i un lideratge intel·lectual i executiu, va aconseguir unir pensament i acció sobre el terreny, sobre una Barcelona que volia catalana i cosmopolita.
Dialèctic, seductor, determinat, era un lluitador de guant blanc i corbata llampant, de verb esmolat. Treballador més de despatx que de carrer, també era un fabulós hedonista: whisky i puro, piano, tertúlia de sobretaula, nits allargassades... Però l’endemà matinava. Carismàtic i amb autoritat, sabia escoltar: fins que sintetitzava i decidia. Quan volia, era cruel i feridor. Deia veritats sense filtre, fins a l’insult. I alhora, sovint amb un inesperat gir de simpatia, acabava sent amic dels seus suposats enemics. Perquè per sobre de tot respectava la intel·ligència.
Més que de consens, era un home de síntesi, un gran estrateg polemista. Dotat d’una memòria i una erudició remarcables, i d’una mirada llarga, lligava passat i futur. Va esdevenir un referent durant dècades. Escoltat i temut. Exigent i respectat. Portava la veu cantant. Amb el seu entusiasme i la seva vitalitat contagiosos, amb talent i una vasta curiositat, amb connexions internacionals, va estirar la ciutat i el país cap enlaire. Va apujar el llistó de l’excel·lència col·lectiva. No renunciava a res: la seva empenta omnímoda creava addicció.
Barcelona li deu molt. Des de l’Ajuntament, primer amb Narcís Serra i després amb Pasqual Maragall, va exercir de delegat i assessor d’Urbanisme i de regidor de Cultura. Des d’un conjunt d’institucions clau (Escola d’Arquitectura de la UPC, Foment de les Arts Decoratives, Edicions 62, Fundació Miró, Fundació Tàpies, Ateneu Barcelonès), va animar insuflar nous aires a la creació. Des de l’escriptura (llibres propis, articulisme a la premsa generalista –sobretot a l’Avui, però també a El País i altres mitjans–, a les revistes d’arquitectura –Arquitecturas Bis, Lotus i altres– i en altres plataformes com Serra d’Or), va marcar el pas de l’opinió politicocultural. Durant més de mig segle d’antifranquisme i democràcia, va ser a totes les salses. Va ser la més visible cara catalanista de la Gauche Divine.
Felipe González el va voler fitxar de ministre de Cultura i Harvard el va voler de degà d’arquitectura, però ell va triar Barcelona, la seva gran passió, la seva obra, on va perdre batalles puntuals (com la de la Sagrada Família) però va guanyar la batalla global de la transformació de la ciutat, la Barcelona dels barris amb identitat, de les biblioteques, de les places bullicioses, dels eixos verds... Una obra i una passió en què es confonien amistat i feina, vida professional i personal. La metàfora és la plaça Reial: a un extrem, l’habitatge particular; a l’altre, el despatx. I Rambla amunt, a deu minuts a peu, l’Ateneu Barcelonès, que va acabar presidint. Així va acabar els seus dies. Més enllà del nucli dur de MBM, els seus amics eren arquitectes –de Federico Correa a Gae Aulenti, d’Òscar Tusquets a Beth Galí–, artistes, dissenyadors, escriptors... La llista seria llarga. El capítol amorós també ompliria pàgines.
Qui lidera avui l’urbanisme de Barcelona? Qui la pensa i n’imagina un nou futur? Qui en defensa el batec cívic i cultural? Per això el trobem a faltar.
