Joan Sardà, periodista (1898)

Article de Maragall (Barcelona, 1860-1911) publicat avui fa anys a La Veu de Catalunya (18-XII-1898) arran de la mort de Joan Sardà (Sant Quintí de Mediona, 1851 - Barcelona, 1898), advocat i crític literari renovador. Maragall inclou aquí idees d’una incipient teoria del periodisme que van ampliar altres pioners catalans: Teodor Baró (1902), Modesto Sánchez Ortiz (1903), Rafael Mainar (1906), Ors (1906), Josep Morató i Grau (1918).

La qualitat literària que jo més admiro en Joan Sardà és la força i la claredat de l’estil. Per això em sembla veure en ell una gran aptitud pel periodisme. Si n’hagués fet professió jo crec que En Sardà hauria sigut un gran periodista: perquè les coses l’impressionaven fortament, i de seguida l’ apassionaven; i sabia comunicar la seva impressió i la seva passió amb la claredat i el vigor que calen al periodista per a fer vibrar en la multitud el sentiment del dia en la direcció que ell es proposa. En això En Sardà era ben bé home del seu temps i de la seva terra; i a l’home del qui es pot dir això, no li cal altre elogi. Era home del seu temps perquè en aquesta segona meitat del segle la vida social ha anat prenent una intensitat i una nerviositat que ens han dut de dret a l’impressionisme en tot: en l’art i en la política. El verb d’aquest impressionisme i per lo tant de tota la vida social moderna és la premsa periòdica i especialment la premsa diària. Tot lo que avui no deixi un rastre o altre en un diari, socialment és com si no existís, i per la major part de la gent, de les coses socials no n’existeix en res més ni menys que el rastre que deixen en el diari. I com per altra part el moviment dels fets i de les idees és tant ràpid i atapeït, i comunicat tant de pressa, resulta que e1 diari ho ha de dir tot breument i intensament: breument per no haver d’ometre res essencial, i intensament perquè cap cosa deixés de produir tot l’efecte que cal que produeixi. Per això avui no hi ha més que un estil periodístic possible que l’estil intens i, a més, clar, perquè ja que tothom llegeix, i que la major part llegeixen sols el diari, ningú pugui restar fora de la seva influència. Per això avui també totes les faramalles retòriques i amaneraments i preocupacions de casticisme i rotunditats i plecs de període son coses no solament passades de moda, sinó coses veritablement mortes: no solament no fan l’efecte, sinó que el desfan. Els periodistes nous han de ser de la fusta d’En Sardà. Era home de la seva terra per una sequedat en la frase i en el concepte que als catalans ens escau molt perquè és sincera expressió de la nostra naturalesa: no és que jo n’afirmi la seva excel·lència absoluta, però és la nostra, i amb això n’hi ha prou. Cadascú ha de procurar ser ben bé lo que és i no pas ser una altra cosa; perquè encara que aquesta altra cosa fos en absolut millor (lo qual és molt difícil d’anar a esbrinar) li reeixiria malament a qui volgués assolir-la sent-li aliena. L’ home ha de ser fidel a sí mateix: la sinceritat és ja per sí sola una moralitat. Doncs bé, aquella mena de seguretat donava a n’ En Sardà una fesomia ben catalana. Hauria sigut un gran periodista català. És una llàstima haver de dir hauria sigut. Però consolem-nos pensant que pot ser encara, i ha de ser, un gran exemple. I si ho és no diguem que hem perdut a n’En Sardà, perquè ell continuarà vivint en l’ànima catalana.