Trump: el deliri de la impunitat
1. No té límits. A ell tot li està permès. El món és seu. No hi ha sobiranies ni fronteres a respectar. Qui sap si algun dia sabrem la lletra petita de tot plegat: com s’explica que s’assalti un règim polític, se’l decapiti i l’endemà es reconegui l’hereva del dictador com a interlocutora per fer avançar les coses? ¿Hi ha hagut un acord previ per prescindir de Maduro i girar full? ¿Aquest gest és suficient per evaporar el chavisme? Trump reconeix Delcy Rodríguez, però deixant les coses clares: “Nosaltres estem al capdavant del país” i “volem accés a tot el que demanem”. I l’agenda està escrita: arreglar el sector del petroli, fer endreça i convocar eleccions.
Amb la seva emfàtica declaració sobre l’operació Veneçuela, el president Trump (que va sumant països a la seva submissió) eleva uns quants graus l’exercici de desplegament d’un ego incontenible com a manera de creure’s i fer-nos creure que pot fer sempre el que li doni la gana. I desgraciadament, cada cop hi ha més gent poderosa que li podria marcar el terreny i li dona via lliure. Davant d’una atzagaiada de Trump (i aquesta bat rècords) la pregunta que s’hauria d’imposar és: quins són els poders que li donen complicitat per operar amb aquest nivell d’impunitat per instaurar, com a normalitat republicana, la irresponsabilitat, la violació de la legalitat internacional, la negació de la sobirania de les nacions, i fins i tot la presumpció de tenir dret a fer i desfer en un país aliè?
2. L’inacabable discurs de Trump sobre l’operació Maduro no només pretenia justificar una intervenció militar que viola les lleis internacionals sinó, més encara, el dret dels Estats Units a liderar la transició política a Veneçuela i a determinar les línies estratègiques del govern i, al mateix temps, advertir que després de Veneçuela li pot tocar el torn a Groenlàndia, a Cuba i fins i tot a Colòmbia. I que no pari. Un desfici, adornat amb la prosa del que es creu intocable, portada fins a extrems que no deixen de ser expressions de la seva pobresa d’esperit. I tanmateix segueix allà. El Partit Demòcrata piula tan poc que gairebé no se’l sent. El país que havia de ser el guardià de les llibertats i de la democràcia viu, pel que sembla sense gaire incomoditat, aquest exercici permanent de misèria de la política. Com s’explica tan poca resistència, tanta claudicació? És cert, la democràcia liberal està tocada en el pas del capitalisme industrial al financer i digital. El nou sistema comunicacional, controlat per unes poques mans amb poder il·limitat, fa estralls. ¿Però de tot això hem de deduir que es pot donar per normal una violació de la legalitat internacional que consisteix a atacar militarment la capital d’un país i endur-se'n el president i la seva esposa?
Maduro és una figura sinistra i no fa gens de pena veure’l detingut. Però la inviolabilitat de la sobirania dels Estats és un dret bàsic de l’ordre mundial que sembla que Trump no té en compte quan diu impunement que a partir d’ara serà ell qui governarà Veneçuela, i que la nova presidenta, Delcy Rodríguez, s’hi haurà d'adaptar o anirà al carrer. I que seran les empreses americanes les que es faran càrrec de la indústria veneçolana del petroli. I, al mateix temps, Trump ja anuncia que al darrere vindran altres operacions, altres països. Sorprèn, i és inquietant, que només el president Sánchez i els del Brasil, Mèxic, Colòmbia, Xile i l'Uruguai hagin aixecat la veu contra aquest despropòsit. Amb Europa arrossegant els peus com sempre.
3. Fer de la violació dels principis i les normes de la democràcia una pràctica habitual, com fa el president dels Estats Units, sempre des de la legitimitat del seu ego, no hauria de ser propi de la seva condició. I, tanmateix, és evident que el seu comportament troba poques barreres al seu país. I que en el fons el que fa és donar via lliure a la impunitat en les relacions internacionals. Mirant el mapa, és fàcil entendre que a Putin aquest episodi li va la mar de bé perquè legitima la seva insolència. Amb Trump a Veneçuela, quant trigarem a veure ja definitivament Ucraïna en mans de Rússia? Mentrestant, la Xina guanya espai i temps per consolidar-se, sense fer soroll, com a potència alternativa.
Què vol Trump? ¿Que li facin la feina bruta? ¿Que deixin pas als empresaris americans per apoderar-se del petroli i companyia i després ja en parlarem? Trump prefereix confiar en els autoritaris que governen, abans de jugar la carta d'Edmundo González Urrutia, que va guanyar les darreres eleccions —el resultat de les quals fou rebutjat per Maduro—, o María Corina Machado, premi Nobel de la pau. S’ha tret un indesitjable d’escena, però no sembla que sigui en favor de la llibertat. Els més optimistes diuen que aquesta passada de frenada pot ser el final de Trump. I és cert que els deliris maten. Però em costa de creure. Només cal fer-se una pregunta: qui li dona suport? Aquesta és la qüestió.
